Jordi Guardans

Jordi Guardans i els àngels, el seu món poètic *


Jordi Guardans

A.- Serà el primer cop que parlo amb un poeta, i m’alegro que sigui amb un de la categoria del Jordi Guardans.

J.- Gràcies Andy.

A.- Ja m’explicaràs què vol dir ser poeta.

J.- En primer lloc s’hauria de saber perquè a una persona li agafen ganes de fer poesia, d’agafar un full i fer una tirallonga. Jo crec que de poetes, com en tots els oficis, n’hi ha de bons i de dolents. Una vegada vaig sentir una definició que era perfecta i deia que els poetes són aquelles persones que es sorprenen de coses que als altres no els sorprenen. I d’aquí que tinguin, que tinguem la necessitat d’explicar-ho. I com els pensaments de les coses que sorprenen estan lligats a la musicalitat, a la música, quan fas un poema, ho fas en vers. I vas jugant, allargant o escurçant un vers perquè tingui més importància que un altre…

A.- I a més tenen que rimar.

J.- Això depèn. Tu pots tenir un sentiment i si neixes per ser poeta, és com si sentissis un timbre al cap que t’avisa que t’has de asseure i agafar un paper en blanc. I això es un exercici de llibertat. Quan comences a escriure, la mateixa sensació et porta a donar-li una forma o una altra, i a cops sents que el poema l’has de fer totalment contat, que cada vers siguin onze síl•labes, o simplement escriure una cosa sota de l’altra sense contar res, només intentant que visualment un vers sigui més important que l’altre, perquè impressioni al lector. La poesia és això; hi ha gent sincera, honesta o mentidera. Hi ha persones que també fan un mal us de la poesia….

A.- En els bons poemes hi ha paraules molt romàntiques.

J.- Sí, i tant. Et diré dues coses, la poesia té dos perills, quan una persona no té gaire força de poeta, per entendre’ns, però l’hi fa il•lusió escriure poesia, a vegades es pensa que quedarà molt més interessant si posa paraules rares o rebuscades. Jo sempre dic, si llegeixo una poesia i al primer vers em tinc que aixecar tres o quatre vegades a buscar el diccionari per saber què vol dir una paraula, dic “aquest poeta no m’agrada perquè em tracta malament”. Ara, sí que tens raó que els poetes que intentem ser honrats, les paraules que usem es poden entendre com a romàntiques perquè van al cor. En aquest aspecte, les paraules sí que son romàntiques.

A.- Aquí és on volia anar a parar.

J.- Ara, hi ha gent que va al cor amb mala llet i hi ha qui hi va amb bona llet. Cadascú va com vol, perquè cadascú és diferent a l’hora d’expressar-se.

A.- Els bon poemes arriben al cor.

J.- I al cap.

A.- A mi m’agraden més el poetes honrats i que m’arribin al cor.

J.- Perquè arribin al cor han de passar pel cap.

A.- O no.

J.- És veritat, tant se val.

A.- Abans de venir a casa teva, mirava un poemari teu i he vist la paraula “follar” i per fer conya he dit ¿Ara, de fer l’amor se’n diu follar?

J.- Bé, això és una miqueta complicat i ve del que parlàvem abans, de que podria anar al diccionari i posar una paraula que volgués dir el mateix però no ho digues clarament. Però la pregunta que em faig és ¿Perquè no ho puc dir clarament?

A.- No, no, si jo no et dic pas res.

J.- També hi ha un altre cosa. Hi ha poesia que arriba al cor i al cap i no està feta per bons poetes.

A.- Hi ha qui ho fa amb bona intenció i qui ho fa amb mala intenció.

J.- Exacte, com també hi han bons fusters o un fuster de merda que treballa amb tota la bona voluntat.

A.- Tu ets dels bons.

J.- Gràcies. Potser es pretensiós, però jo m’hi considero.

A.- Em sembla que estic aprenent moltes coses. Per a mi, tot allò que té relació amb els sentiments, amb l’amor, i que surti plasmat així poèticament… ¿Com t’ho fas?

J.- Per apropar-te al meu mon particular t’explicaré una cosa. Jo estic convençut que la vida que vivim normalment no és tota la vida que hi ha. Segurament t’haurà passat alguna vegada que et passa una casualitat molt forta i dius, caram això no és gaire normal que m’hagi passat… O que somies amb segons què i ho recordes i coincideix amb alguna cosa de la vida. Cadascú té la seva sensibilitat. Jo estic molt obert a aquestes coses.

A.- Jo et diré que a mi també em passa. Darrerament recordo coses que feia de petit i les visc com si visqués en aquell moment precís. Un psicòleg em va dir que això passa perquè a mida que ens fem grans ens anem recordant del que fèiem quant érem petits…¿És més o menys això no?

J.- Sí, sí, ho has encertat totalment, perquè un dels temes que jo utilitzo molt són els nens petits. Estic segur que els nens petits són els que diuen la veritat. Els bons, que també ni han de dolents. Jo crec que els nens petits diuen la veritat de les coses.

A.- És com quan es parla d’amor. El primer petó d’amor és el que dura per tota la vida. A mi em passa…¿Vols anar per aquí?

J.- Sí, però ara embolicaré una mica més la troca. Mira, tu dius el primer amor, i com exemple em va molt bé per poder explicar-me. Jo tinc una gran devoció pels àngels i això ja em ve de petit. Igual que recordo del primer amor, tinc com ficat a dins que existeixen els àngels, aleshores, sempre que faig poesia tinc aquesta sensació de que a més d’aquesta realitat que estem vivint hi ha una altra realitat molt més important que és la que transcendeix, la que ens fa més importants. Crec que algun dia serem com llum.

Hi ha coses que no s’expliquen. Quan jo tenia tres o quatre anys, sense cap tradició musical a casa, em vaig asseure al piano que ningú no tocava i vaig començar a fer música ¿Des d’on em venia saber tocar el piano si ningú no m’havia ensenyat? De la mateixa manera també em va venir una consciència molt forta de què a través de la poesia havia de parlar d’aquesta transcendència de la realitat i concretar encara més; havia de parlar dels àngels, perquè jo crec que tots tenim un àngel de la guarda i estaria molt bé que tots hi preguéssim sempre. Un dia em van explicar una cosa molt curiosa, si estàs emprenyat amb algú i no hi ha manera de solucionar-ho pots provar de resar al teu àngel perquè resi a l’àngel de la persona amb la que estàs enfadat i entre ells arreglin la situació que els humans em creat i no sabem arreglar. La meva poesia va lligada amb tota aquesta mena d’històries.

A.- M’he desconcertat una miqueta perquè no sé si això dels àngels té alguna cosa a veure amb les estrelles.

J.- Sí que te a veure.

A.- Les estrelles, l’estiu, a la nit, quan no hi ha núvols i amb el cel seré, apareixen. Això es molt romàntic perquè el fet de que una estrella brilli es perquè a dintre hi ha amor, que és on estem nosaltres, perquè ens estimem… ¿Ho veus així?

J.- Sí, sí. Tens tota la raó del món, em sembla que ets una mica poeta. Tots els moments romàntics van lligat a les estrelles, el que passa és que jo no li reso a les estrelles, jo li reso als àngels que són els treballadors de les estrelles.

A.- Jo, quan arribo a aquest punt, sento pau i tranquil•litat. I no sé si queda be que ho digui però dins meu també sento una persona que em fa anar cap endavant, és el meu pare que va morir. El meu àngel.

J.- El teu pare està en un món de llum i et pot ajudar molt des d’allà. Jo crec que després de la mort ens convertim en esperits en un món de llum. I els àngels estan acompanyant al teu pare. Ell s’adona de tot i d’una manera clara, sense necessitat de poesia. I està content i feliç, cosa que és quasi impossible en aquesta vida. Jo crec que aquesta vida és com una mena d’exili de les estrelles, estem com exiliats. Si quan veiem una estrella ens quedem com meravellats és perquè estem en aquesta mena d’exili, lluny de les estrelles, i sempre trobem a faltar alguna cosa.

A.- Sempre.

J- És com si estiguéssim de viatge.

A.- Fins i tot, per Nadal no sé qui era que va escriure que a Sant Josep, qui li va dir que la Verge Maria havia sigut mare, havia estat un àngel, un missatger.

J.- Jo no sóc catòlic, però si pensem en la figura de Jesús, mira la quantitat d’amor que va donar i com va acabar.

A.- ¿Saps perquè el van matar? Jo sí que ho sé, el van matar perquè no feia res mes que parlar d’amor.

J.- Sí, per això ens em de protegir, perquè el mal existeix. El mal que va matar a Jesús no ens matarà a tu ni a mi, però si que ens pot fotre una bona puntada de peu.

A.- Com sóc jo no crec que passi. Jo sóc bona persona però no ho permetria mai…

J.- Molt bé, però tu has tingut més entrebancs a la vida que altra gent.

A.- Però me n’he sortit.

J.- Te n’has sortit i t’has fet molt més savi que molta altra gent. Això, a vegades, als poetes també els hi passa, per exemple, a García Lorca que tenia molta sensibilitat i mirava d’escriure coses tant maques, el mal també el va matar. Ens hem de protegir.

A.- Jo noto els àngels, per exemple, quant veig una persona que ha estat patint o plorant. I sempre tracto de preocupar-me dels altres. Em sembla que això també enamora als demés.

J.- A les noies, vols dir?

A.- Sí, per que he tingut moltes novies.

(Riem)

J.- Em sembla que la saps molt llarga.

(I tornem a riure)

A.- Tu a més de poeta ets compositor de cançons ¿Com pots fer les dues coses a la vegada?

J.- No puc separar quan estic fent una poesia de quan estic fent una cançó perquè sempre sóc el mateix. El que passa és que tinc clar que quan faig una poesia puc ser una mica més exigent, sense buscar paraules rebuscades, però ser intel•lectualment més exigent. Una persona que llegeix una poesia, en pot llegir un tros i tornar-hi un altre dia, fer-se-la seva poc a poc, mentre que amb les cançons això no passa, una cançó t’ha d’arribar a la primera o a la segona vegada que l’escoltes. El fons és el mateix però la forma no. El que tinc clar és que seria incapaç de fer cançons per encàrrec, perquè mai no puc ni vull deslligar-me del meu món, encara que els que me les canten sí que ho saben fer. Tenen la capacitat de posar-se en el meu món des de la seva mirada. Per això els estic tant agraït.

A.- A mi m’agrada posar-me al lloc de l’altre, pensar què sentiria si estigués a la pell d’una altra persona.

J.- D’això se’n diu tenir empatia, però no treu, que com tots som diferents, cadascú s’explica a la seva manera.

A.- Ja, però m’agrada estar pendent dels demés.

J.- Està molt bé pensar en els altres, però de tant en tant també està bé dir, d’acord, però jo sóc així i sóc així. I si tinc empatia, els altres que en tinguin cap a mi, cap a mi, que m’ho mereixo.

A.- Ara que dius això, penso que conec gent molt egoista, que només s’estimen a ells i a la seva família.

J.- Mira, entre amics no hi han problemes perquè es poden dir les coses que sentim, però si algun dia et trobes amb algú que no és de la teva confiança i et diu un estirabot, pots fer servir un mètode que em va explicar l’escriptora Ana María Moix. Jo no sé si a tu et passa, però jo de vegades sóc lent, no sé reaccionar immediatament si em diuen alguna cosa lletja. Llavors el que dic és “No m’agrada’t el que m’has dit, però un altre dia t’explicaré perquè.”

A.- Quant sentim gelos també diem coses que no sentim.

J.- Sí, però això ja és una altra cosa, jo em referia al que et poden dir persones amb les que no tens confiança.

A.- Ja t’entenc, ja. En sembla que d’aquesta xerrada en sortiré molt reforçat.

J.- ¿Vols que et posi una cançó de les meves?

A.- ¿Cantada per tu?

J.- No jo no canto, vaig fer un disc quan era jove, però ara no canto. En aquest disc hi canta gent molt diversa, el Carles Rabassa, la Sílvia Comes, l’Ester Formosa, el Gerard Quintana…

A.- Posa’m la del Gerard Quintana.

A l’hora baixa de la tarda, a casa del Jordi, amb la cançó a tot volum, vaig sentir una emoció que sempre recordaré per la seva intensitat. Ha estat la meva primera entrevista i més que una entrevista ha estat una xerrada. Mai no li agrairé prou al Jordi Guardans la manera com em va acollir. Em vaig sentir com a casa i vaig aprendre que la poesia ens envolta sempre, tot i que a vegades no la sabem ni la volem veure.

JORDI GUARDANS (Barcelona 1955).

Ha escrito los libros de poesía Tsares (publicado en Barcelona en 1979, por la Escuela Eina en edición restringida y traducido posteriormente al inglés y editado en EEUU, en la revista literaria ‘”American Catalán Society”); Tant de bo que siguin les penúltimes penes (Premio Marià Manent 1993. Ed. Columna, agotado); El Rèquiem blau (Ediciones 62, 2002) con prólogo de Pere Gimferrer; Montserrat (Emboscall, 2006. 2a. Edición, 2007); Abbà (Emboscall, 2006); y la antología Els àngels i el perill. Antología. Edición e introducción de Carles Guillén i Selva (Emboscall, 2006) – a partir de esta antología y con el mismo título ha hecho recitales con la colaboración de Ester Formosa y el pianista Maurici Villavecchia. En 2007 se publicó Planeta Balalaika (Emboscall) y el 2008 Contra venena et animalia venenosa (Emboscall) con prólogo de Enric Bou. El 2010, El libro de Dresden (Pagès editores) con prólogo de ‘Enric Bou y epílogo de Carles Guillén, y en el 2011, Trenta-tres cançons i tres poemes (Emboscall), introducción i edición de Carles Guillén i Selva, con ilustraciones de Jordi Guardans (Quadern de viatge. Siena, 1980), que recoge, hasta el momento, todas las letras de canciones grabadas por diferentes intérpretes y tres poemas compuestos y cantados por otros fines.

En 1981 ganó la medalla de oro del Real Cercle Artístic de Barcelona en ocasión de su centenario con la obra de teatro La ciutat il•luminada, publicada en 1989 por el Instituto del Teatre de Barcelona con prólogo de Ana María Moix.

Por lo que se refiere a la música y a las canciones que considera parte de su producción poética, en 1988 se edita el disco Port Estrella, en que cantaba sus propias composiciones. Ester Formosa le graba canciones en los CD´s La casa solitària (2000) y Època (2003). María del Mar Bonet en los CD’s Lluna de pau (2003), grabada en directo en el TNC (Recaptación integra destinada a la Campaña unitaria Cataluña por l’Irak. Suporte humanitario) y Terra secreta (2007). Gerard Quintana le canta y pone música s poemas en los CD’s Les claus de sal (2004) y Per un tros de cel (2005), una nueva experiencia que le parece enriquecedora. El 2007, Ester Formosa le dedica el álbum Ester Formosa canta Jordi Guardans. Sola com el poeta. Con quince canciones, letra y música de Guardans. En 2008 Túrnez & Sesé, en el CD Romanços i estampes del 21 le musican e interpretan un poema y una canción. En 2010 se edita el CD Adolfo Osta, Carles Rebassa, Ester Formosa, Gerard Quintana, Silvia Comes, Túrnez & Sesé. Canten Jordi Guardans. T’escric des de Granada.

9 Comments on “Jordi Guardans i els àngels, el seu món poètic *

  1. Felicidades Andy es una estrevista muy interesante, amena y muy llena de contenido. creo que debes seguir adelante y continuar entrevistando a gente. También, quiero felicitar al Sr Guardans que me parece una persona muy inteligente y sobre todo muy llena de sensibilidad. Gracias a los dos por esta entrevista tan estupenda.

  2. El nivel periodistico del Andy es muy bueno por lo que es evidente que esta entrevista al sr. Guardans solo es una pincelada de lo que puede llegar a hacer, seria muy interesante que para su proxima entrevista entrevistara a Boris Izaguirre

  3. Felicitaciones Andy! Excelente entrevista. Cuando al final comentas que fue más como una charla, creo que es lo que debería ocurrir en toda buena entrevista. Lograr tal ambiente de complicidad y empatía con la otra persona,que la comunicación sea tan fluida y espontánea como lograste en esta ocasión. Que sea la primera de muchas más!!! Patricia.

  4. Jo també he sortit reforçat després de llegir aquesta entrevista.
    El to ha estat desenfadat. Expressiu, però no pedant; i els pensaments m’han fet riure i també m’han fet reflexionar.

    Preciosa.

    “Chapó”!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *