Viure amb la síndrome de Down

 

 

Ana Coimbra

 

Quan vaig començar a l’escola em feien classes de suport, ja que jo era l’únic de l’alumnat amb un cromosoma de més. La integració, tant amb els companys com amb el personal docent, va ser tan bona que de seguida em vaig convertir en un més.

Dels veïns del barri, de seguida vaig notar en la mirada de cadascun d’ells un tracte més infantil del qual corresponia a l’edat que jo tenia. Dins de la família, jo era com una joguina per als meus germans i germanes. Els meus pares no ho entenien, ja que jo per a ells era un més.

Em va ser fàcil fer amics, encara que potser ells dubtaven una mica a l’hora d’acostar-se a mi. En referència al tracte femení, dins el meu entorn d’amistats era totalment diferent. Potser perquè els despertava curiositat o perquè els cridava l’atenció, és d’aquesta manera com vaig conèixer el primer amor.

Com qualsevol nen petit, jo era molt trapella. En la infància, viure amb la síndrome de Down no és gaire diferent. En l’edat adulta ja canvia. Es comença a tenir més consciència i les responsabilitats es fan més evidents, però encara seguia sent el més mimat de la família. Va ser llavors quan vaig començar un curs pont entre el centre escolar i l’escola d’aprenentatge, on em vaig començar a relacionar amb moltes de les persones que ara formen part del meu entorn.

No trigaria a trobar la meva primera feina a la Fundació Catalana Síndrome de Down. Abans d’aquesta feina, ja havia treballat a la mateixa entitat en diferents períodes de pràctiques.

A l’hora de trobar una feina, el fet de tenir la síndrome de Down no és cap impediment, malgrat els prejudicis de la societat i que a dia d’avui trobar una feina diga és tan difícil com demanar la lluna en un cove. Quan ja feina set anys que treballava a la Fundació, vaig tenir la sort de que Juan José Millás em fes un reportatge sobre mi en un diari de tirada nacional, vaig fer diferents anuncis televisius i també vaig participar en una tertúlia de ràdio. Era evident que provocaria enveges en el meu entorn, tant entre els familiars com entre els amics.

A la vida, com en tota la resta, s’ha de saber superar els reptes i les barreres. Actualment segueixo treballant, ja no a la Fundació però si en una feina que vaig aconseguir a través d’aquesta entitat. Al llarg de la meva trajectòria, tant personal com professional, he aconseguit tot allò que tinc gràcies a la gent que em rodeja i, precisament gràcies a ells sóc algú importat, cosa que té el seu mèrit. Un mèrit que, com sempre, es deu a un sacrifici i a una força de superació. No tothom hi posa de la seva part per a que sortim endavant persones com jo, que som molts i necessitem més ajuda i més suport.

Aconseguir integrar-se en la societat sempre serà un repte difícil per als que tenim un cromosoma de més però mai podem dir que sigui impossible. Si jo ho he aconseguit, els demés també poden. Hem de conviure amb aquelles persones que encara ens segueixen veient i tractant com a nens. És cert que és injust i potser ho podríem evitar. Però el que és inevitable és que a la vida hi ha d’haver de tot i gent per a tot.

 

*Text original en castellà.

5 Comments on “Viure amb la síndrome de Down

  1. Lo primero de todo felicitarte por este artículo tan claro y sincero!!! lo segundo es darte mil veces gracias, porque gracias a que teneis la voluntad de publicar vuestras opiniones, proyectos,vivencias, sueños y recuerdos…nos lo poneis mucho más fácil a los papás que, como yo, quieren dar lo mejor a sus hijos, y siempre tienen miedo de equivocarse!
    Me ha encantado!

    Gracias de nuevo! Un abrazo!

  2. Muchas gracias por un articulo tan interesante. Gracias a personas como tú puedo entender qué preocupaciones tendrá mi hija cuando se haga mayor, ya que ella también tiene un cromosoma más, igual que tú.
    Enhorabuena!

  3. Està clar que els pares anem desesperats a la caça del millor pels nostres fills, siguin com siguin, però quàn aquests néixen amb una discapacitat se’ns disparen totes les alarmes i s’instala dintre nostre una mena d’ansietat que multiplica per infinit el nostre desig de fer la nostra feina insuperable. Per calmar aquesta ansietat i tornar-nos a la normalitat i a la realitat de la vida no hi ha medicina millor que les vostres paraules. Al igual que la resta de pares, us felicitem i us donem les gràcies per aquest tant encertat espai. Molts ànims a tots!!!

  4. Gracies Paco, pel magnific article! soc mare d’una preciosa nena, que tambe rebia classes de suport per ser l’unica amb S.Down a l’escola. Al comencar l’ESo,et surten nous reptes i moltes duptes, de si fas el correcta. Les teves paraules i reflexiòns hens ajuden molt. No sempre es facil, i cada cas es diferent, pero crec que val molt la pena, la integraciò de les personas amb dis-capacitat,que SI son capacos de grans coses.
    Ànims!!!
    Salutaciòns

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *