"Un día con Paco", reportatge de Juan José Millás publicat a El País Semanal el 4 de març de 2001.

Així va ser el meu dia amb el senyor Juan José Millás

 

"Un día con Paco", reportatge de Juan José Millás publicat a El País Semanal el 4 de març de 2001.

"Un día con Paco", reportatge de Juan José Millás publicat a El País Semanal el 4 de març de 2001.

 

 

Tot va començar quan a la Fundació Catalana Síndrome de Down de Barcelona va arribar la notícia de que l’escriptor i periodista Juan José Millás estava interessat a fer un reportatge sobre una persona amb la Síndrome de Down per a publicar-la en el suplement dominical de El País.

Després d’establir contacte amb la senyora Katy Trias Trueta, directora genral de la Fundació, van pensar que la persona més idònia per protagonitzar el reportatge era jo, Francisco Marín García. L’encarregat de realitzar les fotos que il·lustrarien en reportatge va ser Tino Soriano.

Va arribar aquell dimarts 16 de gener de 2001m el dia en el qual Juan José Millás i jo ens vam conèixer i ens vam citar per al dia següent. Va ser dit i fet. Al matí, allà era ell, a l’hora prevista. Després de fer alguna gestió personal, vam seguir el nostre camí cap a la Fundació, no sense abans convidar-me a fer un cafè a un bar de l’estació del metro de la Diagonal.

Vaig començar a fer les taques pròpies de la meva feina mentre ell recollia material per a poder fer després el paper de la meva ombra. En sortir de la feina. Juan José Millás em va convidar a dinar a un restaurant que jo mateix vaig escollir.

A la tarda, vaig portar-lo al meu barri. El vaig presentar a la meva família, als veïns i a les amistats més properes. Va haver-hi un moment el que qual semblava que ens havíem intercanviat els papers. Juan José Millás feia de protagonista i jo, de reporter.

Abans que arribés el moment d’acomiadar-nos, de camí al meu curs d’informàtica, em va regalar un parell de corbates i un llibre, que em va dedicar. Sembla mentida que hagin passat ja onze anys des que ens vam conèixer, jo ho recordo com si fos més recent. Però el que perdurarà sempre és l’amistat. Compto el temps que falta per a que tornem a trobar-nos.

 

* Text original en castellà.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *