La meva vida es defineix dalt d’un carruatge
Un carruatge molt maco per mi
però a la vegada molt humil i senzill
que va avançant i de vegades mes de presa
i d’altres més a poc a poc
un viatge que faig sol
sense anar acompanyat
molt llarg i que mai satura a cap lloc.
Aquest carruatge es tot fet de fusta
aquest mateix té un desgast com qualsevol altre cosa
i com mai s’atura es va erosionant poc a poc
però jo continuo endavant pel camí!!!
i lentament deixo trossets del carruatge
casi sense ser jo conscient.
El viatge em resulta molt agradable i vaig avançat
i quan finalment me n’adono de la situació
es quan de cop sento un soroll
i es trenca per la meitat
i jo, esperitat m’agafo fort a les rendes dels cavalls
sense pensar en mi mateix
els cavalls m’arrosseguen per terra
ferint-me i fent-me mal
i quan me n’adono intento deixar-me anar
però quan ho vull fer és inviable
tinc les mans a les regnes
i resulta impossible deslligar-me
i així controlar el galop dels cavalls
avançant em van fent més mal
i no tinc manera d’aturar-ho
em resulta desesperant.
Però no tinc a ningú per demanar ajut
mentre les meves ferides es fan més grans
i sense poder aturar de cap de les maneres
mentre la meva desesperació per sobreviure
s’accentua més i més
però resulta un tant impossible.
Fins que finalment
em dono per vençut
i deixo arrossegar-me per camí.
Què faig?!!!!!
Quant de temps perdurarà
aquesta manera de condicionar la meva vida
pels sentiments i ser més fort
i poder afrontar tot allò que em proposi
vull ser fort i poderós dins meu
i així poder estar amb els altres que m’estimen en plenitud
i fer-los costat i estimar-los com ells ho fan amb mi.
Vull ser humà, no ser un ésser estrany dins meu,
que algú m’ajudi!! Que algú m’ajudi!!!
Vull ser autosuficient i tenir una autoestima molt bona
per poder ser un més en aquest món i poder ser jo mateix.
Ets un crack de la poesia,Albert. M’agrada molt
Agafat a mi…
Molt engoxosos aquests sentiments.
Molt bonic l’escrit.