La meva vida es defineix dalt d’un carruatge

Un carruatge molt maco per mi

però a la vegada molt humil i senzill

que va avançant i de vegades mes de presa

i d’altres més a poc a poc

un viatge que faig sol

sense anar acompanyat

molt llarg i que mai satura a cap lloc.

Aquest carruatge es tot fet de fusta

aquest mateix té un desgast com qualsevol altre cosa

i com mai s’atura es va erosionant  poc a poc

però jo continuo endavant pel camí!!!

i lentament  deixo trossets del carruatge

casi sense ser jo conscient.

El viatge em resulta molt agradable i vaig avançat

i quan finalment me n’adono de la situació

es quan de cop sento un soroll

i es trenca per la meitat

i jo, esperitat m’agafo fort a les rendes dels cavalls

sense pensar en mi mateix

els cavalls m’arrosseguen per terra

ferint-me i fent-me mal

i quan me n’adono intento deixar-me anar

però quan ho vull fer és inviable

tinc les mans a les regnes

i resulta impossible deslligar-me

i així controlar el galop dels cavalls

avançant em van fent més mal

i no tinc manera d’aturar-ho

em resulta desesperant.

Però no tinc a ningú per demanar ajut

mentre les meves ferides es fan més grans

i sense poder aturar de cap de les maneres

mentre la meva desesperació per sobreviure

s’accentua més i més

però resulta un tant impossible.

Fins que finalment

em dono per vençut

i deixo arrossegar-me per camí.

Què faig?!!!!!

Quant de temps perdurarà

aquesta manera de condicionar la meva vida

pels sentiments i ser més fort

i poder afrontar tot allò que em proposi

vull ser fort i poderós dins meu

i així poder estar amb els altres que m’estimen en plenitud

i fer-los costat i estimar-los com ells ho fan amb mi.

Vull ser humà, no ser un ésser estrany dins meu,

que algú m’ajudi!! Que algú m’ajudi!!!

Vull ser autosuficient i tenir una autoestima molt bona

per poder ser un més en aquest món i poder ser jo mateix.