Tot canvia

 

 

La nostàlgia em destrueix poc a poc metre jo miro endavant.

I no fent-li cas per no ser ferit camino!!!

però a la vegada apoderant-se del meu ser

esgota les meves forces mentre avanço lentament cansat i  desconcertat

sense saber a què recórrer ni on anar,

avanço amb esperança i il·lusió de poder troba una solució.

 

I amb la meva mirada esperançadora  aixeco  el cap lentament

metre allà lluny veig una llum que il·lumina la meva cara.

Avanço pel camí poc a poc i veig un immens oceà

enfurismat picant a les roques a un  penya-segat

de cop i volta paro en sec

i decideixo seure per poder contemplar les petites espurnes que fan les onades.

 

Admirant-ho m’hipnotitza la bellesa i esponjositat de les gotes mentre floten a l’aire i al caure a terra veure com es dispersen en diferents sentits.

Sense adonar-me caic a terra adormit.

 

* Text original.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *