Som persones o titelles?

puppet

Som persones o bé titelles? Sense vida. Fredes les mans. Jo tinc la raó i buscant la resposta…
Si, ho sé. Se m’ha enganxat la cançó Human de The killers traduïda al català i a més m’hi sento identificada en aquests moments.

Us explico. Algunes de les meves relacions d’amistat han estat un desastre perquè han abusat de la meva confiança, m’han manipulat i jo no ho he sabut parar-ho. Tonta de mi.

Em trobo en una situació molt estranya, no hi parlo amb aquestes persones o almenys això intento, però per més que els hi expliqui que m’han d’acceptar tal com sóc, tampoc accepten la realitat. Volen que sigui com elles. Frívoles, malcarades i “marimandones”. No em deixen tranquil·la fins que jo els respongui i, a sobre es pensen que els puc ajudar en tot, això no és bo ni per mi ni per elles. Em preocupava per les coses que em passen el meu voltant però l’únic que sé es que no vull fer el que esperen de mi. N’estic tipa.
Passo d’elles. Que facin el que vulguin però a mi que em deixin en pau. Estic cansada d’ajudar-les.

Prou penes tenim, tenint una discapacitat psíquica i que els demès no ho acceptin, ni les amistats, ni de les famílies o inclús a la gent amb qui treballem. Nosaltres voldríem que acceptessin d’ una vegada el que hi ha, que deixessin de fer mal i poder fer la nostra vida.
Tant la societat com les nostres famílies han de saber que som persones que donem moltes voltes a les coses, ens preocupem més del compte i ens agrada a ajudar als demès.

Enfrontar-nos a la realitat no es fàcil per nosaltres i més quant volem donar el pas de marxar de casa per ser mes conscients del que nosaltres volem, independitzar-nos, que aquest és un altre tema a tractar. Que quant els hi expliquem a la família, als germans o germanes et diuen que volen ser ells els primers en marxar de casa pel simple fet de ser més gran que tu, o bé amb la guerra dels pares que no volen deixar que el fill marxi perquè prefereixen tenir-lo a casa com si fos un nen petit i mimat. Fins que es troben en un compromís.

En una reunió amb en Pep Ruf de la Fundació Catalana Síndrome de Down, un es pot informar de com, quan i què es pot fer per poder tenir un pis.
Aquí es quan jo em dic, per fi la família es troba amb la crua realitat.

Jo a la vida tinc un somni i es poder ser independent. El somni de ser lliure i poder fer les coses de casa per un mateix.

Moralitat: Viu i deixa viure.

 

* Text original.

5 Comments on “Som persones o titelles?

  1. gràcies per fer aquest escrit a veure si aixi a la que sabem deixa de fer-nos mal. T’estimo i et trobo molt a faltar. Llàstima de la distancia. A veure si baijo algún dia per Barcelona i ens veiem. Records del meu marit.

  2. Ostres, Raquel. Perdona’m el divendres estaba ocupada. Fins que no publiquen res de nou no miro la web. Em podies haber dit algo pel móvil.

  3. Ho sento Sonia, es que he perdut el teu número de móvil. Tinc el mateix número. Truca’m quant puguis.
    Entre aquesta i la propera semana estaré per barna.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *