Un món amb por


Foto: Freeimatges

Quan era petita m’atreia molt el regne de la interpretació, a mesura que em feia més gran em va encantar.

Em van sorgir varis papers:

1 – Lladre

2 – Princesa

3 – Nena petita

4 – Dama del quadre (Harry Potter)

5- Ballarina “Puck” (del Somni d’ una nit d’estiu, Shakespeare)

6- Administrativa

7 – Dona d’un gàngster

8 – Músic cantant

9 – Alumna Espiritual

El cas és que, quan em donaven els papers, no sé què em passava que quan sortia a l’escenari, tenia molta por. Sentia suors, em tremolava la veu, s’em posava la ment en blanc i n’hi me’n recordava del paper. Encara me’n recordo com si fos ahir i no me n’oblido que a escena em posava vermella com un tomàquet.

Jo he estat en molts teatres i encara això ho tinc dintre meu.

Se’m fa una pilota enorme.

En els actes en els quals he estat llegint era diferent. Les cames em tremolaven, la veu em fallava, tenia suors i les mans em relliscaven totes suades.

Sort de la temprança que tinc, sinó m’hagués desmaiat davant del públic.

També he de dir que em sortia una personalitat fosca meva.

Les ganes de destacar, de ser superior els altres, l’enveja, l’orgull i les ganes de ser popular, em feien sentir un altre. No era jo, sempre volia més i més. Desitjava tenir el paper de la protagonista, fos el que fos.

Ja fa molt de temps que he deixat el teatre.

Ara estic molt bé i no em puc queixar.

Sé que el teatre no és per mi.

En canvi, el ball, sí. Puc improvisar, puc mostrar emocions i puc ser jo mateixa.

Per mi és millor. Sóc ballarina i poeta i no vull més, amb això en tinc prou.

Segueixo tenint por, però no ser com desfer-me d’ella.

*Text original en català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *