Germana petita

En mitja lluna

queia,

com una estrella

de foc ardent.

Pujaves entre la cendra

com un au fènix lluent,

ple d’alegria

i de fúria.

Mitjançant els coloms

volaven,

l’aigua tremolava

com la terra

com el sol,

que és reflexa

de mirall obert

perdut.

Somreies amb l’escuma

banyada,

la teva mirada

d’àngel,

de princesa

apareixia

amb una clariana boja.

Sense cap mirament

em donaves l’espatlla,

com si jo fos el teu enemic,

que tu em veus.

Però jo no ho sóc pas;

l’amor,

que m’havies donat,

l’afecte i bondat

es veia en el teu cor,

d’home solitari.

Sense entrebanc

caminaves,

en una nit neta

sense llamps

sense moviment

que t’acompanyava.

A poc a poc

estiraves el fil

de nena,

de criatura dolça

i delicada,

en un moment

de violència.

No!!

No estic somniant,

és la meva filla.

La filla del mar,

de les roques,

d’una festa de carnaval.

On la màgia

duu a terme

la seva força

de tigressa,

de gitana

batallant.

Just quan t’observava,

les flors,

les herbes,

brillaven

com una foscor

enamorada.

M’agradava

tenir una germana,

una germana petita

de qui cuidar.

M’encantava

tenir-la en els meus braços,

cantar-li una cançó

popular

per poder adormir-la.

Ara s’ha tornat gran.

Què somniaves bella Maragda,

que sempre reies

quan estaves en el teu bressol?

Ballaves,

amb un ritme lent,

graciós,

de nineta.

Em feies molta gràcia;

quan eres petita,

el teu rostre

m’enlluernava

amb unes riques marietes

d’ocell tendre,

i humil.

*Text original.

Foto: Pixabay

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *