Un pou de saviesa? O un pou d’experiència? Què en penseu?  

Ara voldria parlar-vos del món de ser discapacitat o no ser-ho.

Perq uè aquest tema?

Veient el programa “Viajando con Chester”, han entrevistat a Juan Manuel Montilla, el Langui, que és músic del gènere del rap.

A què es deuen les ganes de parlar d’aquesta persona? És perquè té una discapacitat degut a una paràlisi cerebral.

Tot i així, a part de ser cantant com ja he dit té dos fills ben macos.

Escoltant-lo a l’entrevista a Juan Manuel Montilla m’ha fet veure el que em passava a mi de petit i voldria explicar-ho a tots vosaltres, que és el mateix que ell ha fet a l’entrevista.

Com molt bé ha dit ell a l’entrevista, les persones amb unes dificultats motrius o de qualsevol altre tipus tenen la tendència a no passar desapercebudes.

Això es veu reflectit per la societat en què vivim, perquè molts cops rebem aquestes persones com: pobreta, vols que t’ajudi? , vols un caramel?…

Això mateix m’ha passat en la meva persona i per això voldria reclamar un canvi d’actitud per a aquestes persones, que no se les anul·li, que no se les limiti i com no, que no sentim pena per aquestes persones.

Sinó el contrari,ajudem-los a que prosperin, creixin i es desenvolupin allà on són bons i no tant engarjolar-los en escoles especials, esplais adaptats…

Per poder tenir una millor integració en la societat, integrem-los dins les escoles ordinàries però amb una ajuda o suport perquè puguin seguir el seu camí.

Molts cops, les persones que tenen discapacitat tenen por de tirar endavant perquè des dels metges ja generen inseguretats i pors a seguir endavant i això acovardeix a la persona i principalment a la família que també hi col·labora i contribueix molts cops conscientment i d’altres no tant.

Jo mateix puc afirmar que de petit pensava poder ser gran i ser el més autònom possible i adia de avui ja ho soc gràcies a la Fundació Catalana Síndrome de Down, degut a l’esforç que fan perquè jo pugui viure de forma independent, com també un treball personal molt elaborat per no ser destruït per la negativitat i dificultats que jo mateix pugui arribar a tenir.

Des de ben petit puc afirmar entre moltes persones van aconseguir fer-me sentir: vulnerable, indefens, insegur, i com no, tenir por de qualsevol situació que desconeguda.

Ser discapacitat per mi no és un problema, més aviat és una virtut, perquè valoro més el meu esforç físic i psíquic afrontant tot allò que se’m presenta.

Fem un canvi?

*Text original.

Foto: Pixabay

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *