Escriptura, un talent ocult?

Fa molts anys que escric i no sé perquè m’agrada. Ja de petita m’agradava mirar imatges. Va ser així com vaig aprendre a llegir. Tot seguit em van ensenyar a escriure amb lletra de pal o lligada. Tot just saber-ho, no parava d’escriure. Primer, em va agafar per les històries. Després, amb els contes, ja seguit de les descripcions, copiar exercicis o fer poemes.

Vaig començar amb un llapis, fins que vaig acabar amb el bolígraf. A vegades utilitzava la ploma, però en molt pocs casos. També em vaig enganxar a fer guions de teatre. Va ser la bogeria més gran que vaig fer!

Alguns exemples són:
– Las espontaneidades de Rose
– Rojo, el color del amor
– Como condimento la Mahonesa
– Del odio nace el amor
– El mundo de lo desconocido
– Espinas
– Por una salsa picante!

Tot i que vaig passar per molts estats d’ànim que no sabia com portar. D’aquí, vaig arribar a la poesia. Tot i això, el meu origen en ella no sé d’on em ve. Només sé una cosa, que sense ella, estic perduda. Perquè encara tindria depressions, no hagués pogut reaccionar, ni tampoc reflexionar de les coses. Potser, és per això que l’Edgar Prat, professor de Drets Humans, diu que faig pensar. No tot és vida i color, també hi ha un pou en el qual ens arrosseguem. La prova de tot, sóc jo. He fet coses horribles, que ni pensava que faria, però tot i així, he arribat a un punt que ni jo mateixa m’hagués pogut plantejar. Gràcies per confiar en mi, gràcies per acceptar-me, perquè jo ni sospitava que arribaria tant lluny. I tot ho dec a la Fundació Catalana Síndrome de Down.

* Text original.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *