ESCULL DE CORALL

Tu vas néixer per mi;
amb aquells ulls 
petits de robí. 
Però l’ aigua amaina
en el teu camí
i jo ja no et veig.
Només veig una ombra
a les parets.

Encara sento la teva cançó
en el port dels pescadors.
No sentia la teva veu,
ni tan sols el teu cor
bombejant a cada moment.

Tu vas néixer per mi;
encara que fossis una estranya
en el meu vaixell. 
Però la corrent el va enfonsar
i just tu vas morir. 
Quina melodia més trista.
Jo volia escoltar-te 
sempre que podia.

I ara ets una àliga
volant entre el cel i la terra;
xisclant i observant la natura. 
La natura de muntanya 
o del blau marí del mar,
on el sol surt a l’ horitzó
i la seva força llampega 
com una electricitat de pluja.

I què aconseguiré?
No aconseguiré res;
només un dèbil esforç. 
I un crit esfereïdor t’ arrossegarà 
sempre el teu pit. 
I quan te n’ adones,
ja no té remei.

Comences a tenir escalfor.
En el cos, la teva cara 
brota d’un vermell d’encís. 
Què t’ha passat?
Què has fet?

Ets un míser mag
que viatja per tot el món 
com la sal, 
la verdura, 
la xocolata.

Què estic dient?
Ja desvariejo
i no sé distingir 
el meu propi cor 
i la meva ment. 
Només estic encegada
i tinc molta ira acumulada
en el meu ventre, 
a la meva sang.
La meva memòria 
es panseix
en una suavitat 
de núvols. 
En un cel d’encís.

Però arriba un moment 
que tot es separa
i s’ apaga com un polsim
de sofre, 
de pols. 
I és quan tots desapareixem
quan no volem. 
Volem estar allà 
com una pedra 

Flotant entre bigues 
de molsa fresca 
i freda.

Si és mar,
si hi ha onades
i no ho podem evitar
és perquè és vida. 
Al capdavall, 
nosaltres existim 
com una perla que brilla
en un escull de corall
amarg.

Foto: Freeimages

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *