QUATRE RAONS DE FERIDES

Vaig estar entre quatre parets;
Cadascuna tenia diferents motius.
La primera era que no volia estar sola;
La segona era que els homes
que s’han creuat a la meva vida
han anat vessant
les meves llàgrimes
fins arribar a ser un embassament.

La tercera era gira a l’ esquerra;
I veuràs que estic soltera
besant les meves penes
en una llibreta.
I la quarta he decidit
que fer amb el meu cor,
la meva ànima.

Aquestes han sigut
les meves quatre parets;
Potser sóc una noia precipitada.
I què?
No tot ha de ser
com a algú li agrada.

Moltes vegades crido en somnis;
I em condemno a mi mateixa
com si fos una amarga poeta
que vol deixar d’existir.

Que s’ha torturat sempre;
I amb mirada perduda,
amaga els seus sentiments
de princesa.

Hi han hagut moments
en els que volia escoltar música.
I no una qualsevol,
sinó clàssica,
tipus el Cant dels ocells,
tan sols per amagar-me,
per acariciar el meu pètal
de soledat.

Encara vull estar sola;
I no vull tornar-me a enamorar.
No sóc de pedra.
Simplement és la maledicció de ser dona.
No és cap broma;
I no hi ha cap poció
amb que es pugui curar.
Però el temps passa,
I vet a saber el què passarà.

Potser hi ha un futur;
Una família,
un amor…
Però jo no ho sé.
I tinc por que em puguin ferir
un altre cop
en algun racó del món.

Foto: Freeimages

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *