Una ficció realista sobre la síndrome de Down

Olivia y Eugenio” és una obra de teatre protagonitzada per Concha Velasco (com a mare) i dos joves amb síndrome de Down (Rodrigo Raimondi i Hugo Aritmendiz interpretant Eugenio) que explica molt bé l’amor incondicional que Eugenio sent tant pel pare com per la mare.

L’obra de teatre s’ha escenificat des del dia 15 d’octubre fins el 15 de novembre d’enguany al teatre Goya de Barcelona.

Posteriorment es representarà en d’altres teatres.

Vocabulari oblidat

Aquesta obra de teatre convida a pensar.

Una de les coses que realment m’ha impactat és que al principi de l’obra es recorda un vocabulari que per mi ja era oblidat i que no és gaire maco. Aquest es referia a les persones amb síndrome de Down com a “mongòlics”.

Tot i que no és gaire positiu recordar aquest llenguatge perquè fa mal i no afavoreix ni a qui ho diu ni a qui se l’anomena així, a l’obra queda demostrat que una persona amb la síndrome de Down és tan vàlida com qualsevol altra.

La reacció de la gent

Una vegada vista l’obra de teatre queda molt ben escenificat la reacció que per desgracia molta gent té al veure una persona amb síndrome de Down. N’hi ha dues:

Una és compassiva tipus “ai pobret quina pena em fa…”.

I l’altra que considera una desgràcia tenir una persona així.

Més endavant en el transcurs de l’obra queda ben clar que una persona per tenir síndrome de Down no és res d’això.

Tot el contrari: acaba quedant clar que tenir la síndrome de Down no és res dolent ni malèfic; únicament és un cromosoma de més que comporta un estil de vida determinat.

Però mai es pot dir que és dolent o bo tenir la síndrome de Down.

Queda demostrat que tot i els entrebancs socials i familiars la família estima a l’Eugenio amb molta passió i amor.

 

Problemàtiques habituals

M’ha agradat molt que en l’obra quedi reflectit tot un seguit de problemàtiques per desgràcia són força habituals, com  l’alcoholisme i la ludopatia.

També dir que es crea un estereotip una mica fora de lloc. Personalment he vist persones amb síndrome de Down molt diferents i amb unes capacitats molt bones.

En l’obra se escenifica com si les persones amb síndrome Down no canviessin gaire en els anys, però jo crec que molts cops som la societat que no ajudem a que millorin i siguin més autònoms per si mateixos.

Com diu la Fundació Catalana Síndrome de Down, si s’estimula a una persona amb síndrome de Down pot ser molt bona per l’endemà i acabar sent més autosuficient.

Potencialitats a tenir en compte

Per això reclamo que es facin obres de teatre que demostrin el que són capaces les persones amb aquest síndrome.

Tot i així, recomano per complet l’obra perquè crec que reflecteix molt clarament problemes i situacions molt realistes i quotidianes del dia a dia.

Aquestes obres podrien ajudar-nos a evolucionar tots per canviar maneres de fer i costums que tenim adquirits.

En definitiva, una gran obra, una gran escena i gran interpretació.

I donar gràcies que dues persones amb síndrome de Down puguin donar l’exemple de que tot és possible sempre que s’hi posin ganes i il·lusió.

Dades de la obra:

Autor: Herbert Morote
Direcció: José Carlos Plaza

Repartiment:
Concha Velasco (Olivia)
Rodrigo Raimondi (Eugenio)
Hugo Aritmendiz (Eugenio)
Escenografia: Francisco Leal
Il·luminació: Francisco Leal
Musica original: Mariano Díaz
Disney de vestuari: Lorenzo Caprile

La durada de l’obra és d’1 hora i 30 minuts.

Foto: Pentación espectáculos

One Comment on “Una ficció realista sobre la síndrome de Down

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *