PARANY D’AMOR

Dins d’un estel
vaig caure
del cel 
com si fos un pètal
de rosa morta. 
I queia bonica 
com si aparegués 
un ventall de petons.

En un ventall de petons de mar,
la lluna m’avivava 
om una besada d’aire.

I estic en un parany,

en un parany d’ amor;
com en una teranyina 
atrapada en les urpes
d’un borinot i una aranya.

Potser que ara no sigui un estel;
ara sóc un cor que batega
en una foscor adinerada, 
i que llampega
com llamps i trons enfurismats, 
i que brillen amb fúria.

Estic agafada
en una cornisa de fusta. 
No tinc oxigen 
i no puc respirar.
Estic congelada;
lligada a un llit 
de plomes. 
I no sé el perquè 
m’ han lligat. 
Si que sé 
que tinc els ulls blaus, 
i el cabell daurat 
com el sol.

Però per què estic lligada?
I per què m’ han parat una trampa?

No ho sé!

Estic en un parany d’ amor,
on el temps passa
de pressa,
volant, 
com si d’ una àliga 
es tractés.

Espero que no es tracti 
d’un bruixot
que em vulgui extreure
els somnis de dona 
perquè jo en tinc,
i de molt poderosos.

Vull ser mare! 
Vull tenir una família,
de nadons, 
amb un pare 
enamorat
que els estima,
que reparteix
el seu alè 
entre les seves boques
de criatura.

Però no puc somniar. 
Ara per mi no és fàcil. 
Estic en un parany d’auxili, 
en un parany d’ amor.

Espera!

Ara ve algú, se senten passes
que rellisquen en el terra,
com si fossin 
una escombra vella.

El meu terror
m’envaeix.
I tinc por,
molta por.

Em deixa tèrbola;
em quedo glaçada.
Ara veig la seva cara
a la llum d’ una finestra oberta
que sorgeix la claror 
de la lluna.

No m’ho esperava d’ell.
Era una bèstia;
tenia la cara desfigurada
i una cicatriu 
li omplia el rostre. 
Li començava pel cabell
i li acabava al llavi.
Era guapo, sí;
però jo no estic disposada
a passar la nit amb ell.

Em feia respecte
i a la vegada fàstic
a l’hora de tocar-lo.
Jo no era per ell.
No era desitjada. 
M’ han col·locat 
en un parany d’ amor 
on jo no puc escapar.
Em sento com una dolça 
estàtua,
davant d’ una bèstia;
d’un dimoni celestial i furtiu
que em volia dominar.

Volia fugir d’allà, 
però no podia.
Estava lligada amb un cordill 
de costura dura.

No podia fer més.
Només em sortien crits
d’una ànima destrossada, 
defallida per aquell desgraciat
que em volia envair, 
que em volia
com una víctima encantada.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *