La igualtat màxima

La discapacitat no hauria de ser un impediment per la societat; però tot i així, puc afirmar que encara  ho és.

Si dic això és perquè encara es discrimina per motius diversos a les persones que obtenen un certificat de discapacitat.

Discapacitat intel·lectual

Un dels motius de discriminació és l’ensenyament.

Generalment, el sistema educatiu no ofereix els suficients recursos perquè professors especialistes ajudin a les persones amb discapacitat a tenir un aprenentatge bo, enriquidor i eficaç.

Jo no sé del tot si és cert que és un problema econòmic o acaba sent un problema de voluntat i esforç per part de l’Administració o de les escoles.

Discapacitat física

Un altre tema a tenir en compte és la eliminació de les barreres arquitectòniques.

Encara a dia d’avui la mobilitat no està prou adaptada perquè sigui completament accessible per a les persones amb mobilitat reduïda. En aquest sentit, s’haurien de millorar àmbits com el del transport públic, restaurants o fins i tot les empreses sense els mínims obligatoris requerits per una mobilitat correcta.

Igualtat social

En aquest context, voldria reivindicar una reflexió que crec que hauríem de tenir en compte.

Les persones amb discapacitat tenen limitacions, però a la vegada, m’atreviria a dir que una persona que no té una discapacitat reconeguda també té limitacions. I aquestes en qüestió, són discapacitats no reconegudes en un paper físic, però existents.

No existeix cap diferència entre una persona amb una discapacitat reconeguda amb una que no la té. Tots tenim limitacions i aixó no deixa de ser una discapacitat.

Jo com a persona amb una discapacitat reconeguda busco la igualtat màxima per sentir-me el mes integrat possible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *