UNA BLANCA FLOR

Que blanca era la soledat;
la soledat dels boscos, 
pels camps secs…
I què s’hi veu més?
Els cirerers grans i formosos
amb aquell tarannà tan dolç,
tan suau com és.

Que blanca era la soledat.
I que bones són les cireres. 
Tan bones com són,
amb aquell sabor que ens dóna.
¡Que maco es el Vall del Jerte!
Tot florit de dalt a baix, 
de floretes roses o blaves.

Que blanca era la meva soledat.
Jo estava escrivint
a sota d’ un cirerer
tot ple de vermelles cireres.
Explotaré una rialla
perquè és una alegria
viure una experiència com aquesta.


Tan florit, tan meravellós
que et fa brindar
una primavera daurada
i de flors de cirera tendra
que et fa obrir amb un somriure 
A aquesta estació esdevenidora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *