Diari d’un jove amb Síndrome de Down: El compte enrere per als 37

Que gran savi era el poeta de la cançó del mestre Joan Manuel Serrat quan va dir allò de “¡Caminante no hi hay camino, se hace camino al andar!”. O el que és el mateix: també es fa camí amb cada any que complim.

Ja començo a pujar un esglaó més en la vida amb els meus defectes o virtuts, però sense deixar les meves pròpies manies. I mirant enrere m’adono que cada vegada són més les responsabilitats que se m’acumulen.

Estic agraït a la gent que m’envolta diàriament; ja sigui la família o els companys de feina; però sobretot, als amics del grup de la Fundació Catalana Síndrome de Down. Només per això no em puc sentir més privilegiat del que sóc.

Ara és el moment de la veritat, quan comença el compte enrere per als 37 anys. I m’adono que més que perdre joventut guanyo més experiència i veterania; però el més important és que sóc un orgull per a la meva família.

Fins avui són molts els reptes aconseguits. Però sense restar-li importància als mèrits propis, valoro més el treball en equip perquè amb ell s’arriba molt més lluny.

És el moment de tornar a posar noves fites en el camí. Si fins ara he aconseguit ser el que sóc i haver superat les barreres, això es deu a tota la gent que tinc al darrere.

Perquè estic convençut que si arribem a ser el que som és gràcies a tots aquells que ens volen de veritat.

I això fa més gran el meu orgull de ser el que sóc: una persona amb un cromosoma de més que d’aquí a poc compleix un any més.

*Text original en castellà

Foto: Sergio Ruiz

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *