La meva àvia Rosa

Us vaig parlar de la meva àvia, la Rosa.  Li tenia molta admiració pel seu esperit de superació: tenia esclerosi múltiple. Per culpa de la malaltia no podia fer algunes coses, però mai li vaig sentir dir “no puc”. La recordo a la cuina, asseguda en un tamboret, fent el dinar. Sempre es va mantenir activa.

Jo ja la vaig conèixer malalta. Li van diagnosticar l’esclerosi als 40 anys. Des del primer moment vam connectar molt bé. Jo li tenia una estima especial. Em va descobrir el món de la música. Recordo quan em cantava “El cant dels ocells” i jo sempre pensava que ho feia millor que la Montserrat Caballé.

Un vincle diferent

Ella sempre deia que jo era la seva favorita; tot i que tenia dos néts més. Crec ―i la família també ho creu així― que el fet que jo tingués una diversitat funcional de naixement va intensificar el vincle. Ens complementàvem.

Fa set anys se’n va anar i el dia del seu enterrament la pena que sentia no em va deixar plorar. No podia treure-ho. A dia d’avui la recordo i ploro.

L’àvia Rosa continua sent el meu referent. Un exemple de superació a imitar.

* Text original

One Comment on “La meva àvia Rosa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *