OBJECTIU DE TOTS ACONSEGUIT

Aquest dilluns, 17 d’octubre  del 2016, es compleixen 30 anys de la designació de Barcelona  com a seu dels XXV Jocs Olímpics de l’Era Moderna; una fita que va marcar un abans i un després en la història de la Ciutat Comtal, a més de col·locar-la al mapa.

LA LLAVOR D’UN AMBICIÓS PROJECTE

El 30 de maig del 1981, l’aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, va demanar permís a Joan Carles I per a tirar endavant la candidatura per a organitzar uns Jocs Olímpics, doncs a la capital catalana ja se li havia escapat els del 1924, 1936 i 1940. L’aprovació de l’avui monarca emèrit va donar llum verda a Serra per posar fil a l’agulla a un ambiciós projecte que, d’entrada semblava poc menys que una quimera. No obstant això, el 1982, el batlle socialista va haver de cedir el bastó de comandament atès que, Felipe González, aleshores president, el va reclamar per a formar el seu primer Govern nomenant-lo ministre de Defensa.

Amb l’arribada de Pasqual Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, la candidatura olímpica va agafar volada en crear-se el 1983 l’Oficina Olímpica i Consell Rector de la Candidatura. Enric Truñó, com a regidor d’Esports del Consistori hi va jugar un paper cabdal en aquesta empresa. La funció d’aquesta entitat consistia en elaborar un dossier amb la documentació en la qual es desgranava detalladament la proposta de candidatura en diversos aspectes: planificació, terminis d’execució d’obres  o estimacions pressupostàries.

Des de l’Oficina Olímpica també es va crear el logotip amb que Barcelona va entrar a concurs a Lausana (Suïssa) on el Comitè Olímpic Internacional (COI) té la seu. L’opció escollida va ser la de la dissenyadora gràfica argentina América Sánchez, consistent en els cinc anells olímpics en forma el·líptica entrellaçats sobre una franja curvilínia gris amb “Barcelona’92” a dins. L’emblema anava acompanyat de l’eslògan “Objectiu de tots”.

“A LA VILLE DE…”

Finalment va arribar el 17 d’octubre del 1986, el dia D en què Pasqual Maragall i el seu equip es jugaven a una sola carta tot el treball i esforços realitzats. La candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics del 1992 s’enfrontava a les de quatre aspirants de categoria: Amsterdam, Birmingham, Brisbane i París. L’acte d’elecció de la seu de la XXV Olimpíada de l’Era Moderna es va celebrar al palau Beaulieu de Lausana.

El moment àlgid de la vetllada va arribar a les 13:28 quan l’aleshores president del COI, Joan Antoni Samaranch, va treure de dins d’un sobre una tarja amb el nom de la ciutat vencedora tot pronunciant la històrica frase ”À la ville de…” . Després d’uns segons de suspens, en sortir el nom de Barcelona, es va desfermar l’eufòria entre els membres de la delegació espanyola, encapçalada per un Pasqual Maragall exultant, que es va aixecar del seu seient d’un bot fent el gest de la victòria amb els braços en alt. L’alegria pel triomf també es va estendre entre els milers de barcelonins que s’havien aplegat a la plaça de Catalunya per seguir el curs dels esdeveniments de la cerimònia a través de pantalles gegants instal·lades per a l’ocasió. L’elecció de la capital catalana com a seu olímpica, va suposar una oportunitat d’or per a dignificar i dinamitzar una ciutat gris i deprimida, que havia patit les penúries d’una guerra civil i una dictadura. Aquest fet va influir en gran mesura en el veredicte del jurat, a més de considerar la proposta espanyola com la més viable i sostenible.

MOLT PER FER

Amb els Jocs al sarró, l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa el COOB (Comitè Organitzador de l’Olimpíada de Barcelona), que va donar forma al logotip oficial de la cita olímpica amb disseny conceptual de Josep María Trias, que representava els colors de la bandera catalana i espanyola amb els cinc anells, ja rodons a sota. La mascota oficial per als Jocs Olímpics es va batejar amb el nom de Cobi, derivat de COOB. Xavier Mariscal va ser  pare de la criatura, que representava un gos d’atura. Mariscal també va concebre la Petra, una nena sense braços, ja que era la mascota dels Jocs Paralímpics que se celebrarien el setembre del 1992. Tots dos personatges va ser dissenyats en un estil naïf, a més de protagonitzar una sèrie de dibuixos animats titulada “The Cobi Troup”.

LEIT MOTIV OLÍMPIC

El desaparegut cantant Freddy Mercury va composar una cançó dedicada a la Ciutat Comtal que va enregistrar en una cinta de casset. El 1987 aprofitant un encontre amb la soprano Montserrat Caballé, el que fou líder de Queen li va mostrar la maqueta de la cançó “Barcelona” i tan li va agradar a la diva del bell cant que li va demanar d’interpretar-la plegats. Amb aquesta avinença el duet Mercury-Caballé van gravar una nova versió operística de “Barcelona”, a més d’actuar en playback en el marc del festival La Nit, celebrat el 8 d’octubre del 1988 davant d’un nodrit públic amb la Font màgica de Montjuïc de fons. El Comitè Olímpic Espanyol va adoptar la cançó com a himne oficial del Jocs, que també va sonar en la final de la Champions League del 1999, disputada al Camp Nou.

GRÚES AL PODER

El COOB s’havia de posar mans a l’obra per a dotar Barcelona d’unes instal·lacions i equipaments que estiguessin a l’altura d’un esdeveniment tan important. D’entrada, la Ciutat Comtal ja tenia una anella olímpica amb l’Estadi Lluís Companys, que va ser inaugurat pel rei Alfons XIII per a L’Exposició Universal del 1929. 60 anys després, concretament el 8 de setembre del 1989, va ser el nét del monarca, Joan Carles I qui va inaugurar un nou estadi olímpic totalment reformat per dins, que conserva la façana original.

A l’esquerra del coliseu, destinat a les proves d’atletisme es troben les piscines Bernat Picornell, construïdes el 1969 de cara al Campionat Europeu de natació, celebrat el 1970, que van ser objecte d’una remodelació integral el 1990 amb vistes a ser l’escenari dels duels aquàtics. El tercer recinte del complex de Montjuic és el Palau Sant Jordi, una obra singular tan pel seu disseny, obra del japonès Arata Isozaki, com per l’execució, ja que la cúpula que corona l’edifici va ser alçada per mitjà de dotze enormes gats hidràulics. Va quedar inaugurat el 21 de setembre del 1990 per acollir les competicions de gimnàstica, karate, judo o handbol.

D’altra banda, l’Ajuntament de Barcelona va aprofitar l’antiga zona industrial d’Icària, al districte de Sant Martí, repleta de fàbriques i magatzems abandonats per a edificar-hi les residències per als esportistes. Havia nascut la Vila Olímpica, actual referent de l’oci barceloní davant el port olímpic. Els Jocs també requerien places hoteleres, de manera que es van erigir hotels com l’Arts, adjacent a la Torre Mapfre; el Barceló Sants, damunt mateix de l’estació de Sants; el Plaza, a la plaça d’Espanya, o el Rey Juan Carlos I.

LA IMPORTÀNCIA DE LES COMUNICACIONS

Per afrontar els Jocs Olímpics, Barcelona necessitava disposar de bones comunicacions, tan viàries com de telecomunicacions. És per aquesta raó que es van construir la Ronda de Dalt i la Ronda Litoral, dues vies ràpides de circumval·lació que envolten la Ciutat Comtal per la banda de muntanya i per la façana marítima. També es va estrenar el ja extint i polèmic “tambor” de la plaça de les Glòries, així com el nus de la Trinitat, on convergeixen les dues Rondes.

Per optimitzar les comunicacions audiovisuals es va erigir entre el 1990 i el 1992 la torre de Collserola, projectada per Norman Foster. Aquesta infraestructura, situada a la serra de la qual pren el nom, va servir per difondre el senyal de les retransmissions de l’esdeveniment. El 1992, al costat del Palau Sant Jordi, es va ubicar l’antena dissenyada per Santiago Calatrava.

EL MELIC DEL MÓN

Del 25 juliol al 9 d’agost del 1992, Barcelona va acaparar l’atenció mediàtica mundial en una cita que va reunir el més granat de l’esport en totes les seves disciplines i categories. Entre els molts participants hi van destacar noms com Carl Lewis, Sergei Bubka, Manuel Estiarte, Fermín Cacho o Martín López Zubero. Els Jocs van ser un rotund èxit d’organització i participació, gràcies en gran mesura als 60.000 voluntaris que hi van col·laborar, el que demostra fins a quin punt la ciutadania es va implicar total i incondicionalment. Barcelona’92 va reportar a la Ciutat Comtal un prestigi que es tradueix en reclam turístic d’abast mundial.

CAPACITAT ORGANITZATIVA

Dotze anys després dels Jocs del 1992, Barcelona va tornar a ser el centre del món gràcies al Fòrum Universal de les Cultures, un esdeveniment que no va suscitar tant entusiasme com les Olimpíades, ja que molts només hi veien especulació i oportunisme en comptes d’oportunitat. Polèmiques apart, el que ha quedat demostrat és que la capital catalana ha superat tots els reptes que se li han posat al davant pel que fa a organització d’actes com el Mobile Congress o els festivals Sònar i Primavera Sound. I el que és millor: cóm els ha sabut rendibilitzar.

Fa 30 anys, Barcelona va aconseguir un objectiu comú, del qual ningú va voler passar olímpicament.

*Text original

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *