Esquirol

Vivia entre branques
en un forat dels arbres
on les fulles brillaven
amb colors vius
i el sol queia
com una capa blanca
lluminosa del cel.

El riu passava
entre l’herba,
entre les fulles,
entre l’heura i la roca
tota plena de molsa.
Les casetes dels ocells
penjaven amb formoses
flors fúcsies que lluïen
com tretes d’un conte màgic.
Els pistils daurats com la bola brillant.
Els sèpals fúcsies llampants.
Els nervis dels pètals amb matisos vermells
I els estams d’un taronja natural,
com si fos ocre,
separaven els altres colors.

Però jo estava amagada
en aquell forat pudent
on només tenia ombra.
Quan venia la nit
dormia com un soc,
sense que ningú en despertés.
Venia el fred
i tot era sequía i neu;
mentre que jo estava dintre hivernant,

sense poder sortir i veure la llum.
Encara tenia pinyes i nous a casa meva
i podia seguir en el cau,
a les palpentes,
mentre em bressolava amb la cua.
Quina caloreta que feia!
No necessitava cap llençol,
cap manta,
només tenia el meu cos;
la meva pell fina
que em feia sentir com un abric.

Quan ve la primavera surto saltant
amb felicitat i alegria,
remenant els meus bonics peus.
I volo per cada branca,
per cada copa,
com si per mi fos una festa de vi.

I guaiteu què bonic que sóc!
El meu pelatge es torna suau,
i a la vegada tendre.
Però això ho esbrinareu quan m’agafeu
si és que podeu.

Sóc molt ràpid
i molt difícil de veure.
I és que enamoro a la gent
quan venen a la muntanya d’excursió,
de colònies, campaments o de vacances.

Gosareu tocar-me

però us relliscaré de les mans
amb un simple salt mortal.
I direu: quin esquirol més maco
que se’n va sense un adéu per a nosaltres.

Text: Beatriz Ruiz

Dibuix: Jordi Riu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *