Tiana amb amor

El dia 22 d’octubre va tenir lloc un esdeveniment molt important per mi. M’havien convidat  a anar a Tiana a fer una petita mostra del festival de dansa que vaig fer els dies 6 i 7 de juliol al Teatre Zorrilla de Badalona.

Totes les classes havien de triar una emoció per ballar-la. L’emoció que vaig escollir per fer en ball contemporani va ser l’amor romàntic i passional.

RECOLLIDA D’ALIMENTS

Els organitzadors de l’acte volien fer una festa solidària per recollir aportacions pels refugiats. Així, per poder accedir al teatre havien de portar 1 kg d’aliments i poder-los ajudar. La directora de l’acadèmia de dansa va ser qui ho va organitzar.

UN TEATRE MOLT EMOCIONANT 

Vam fer la dansa al Teatre Albéniz de Tiana. Era molt bonic:  decoració d’ una altra època, petit i reconfortable. Era un tresor. A mi particularment em va impressionar i a la vegada emocionar.

Com que l’escenari era petit, tots els artistes no hi cabíem. Per això, vam haver de moure cadires per fer la demostració a platea.

UN BALL AMB SENTIMENT

La cançó que vaig escollir per ballar va ser “Amor Particular” d’en Lluís Llach.Quan va començar a sonar la cançó, la meva mestre, Elena Montes, i jo, la vam presentar. Ella va llegir una poesia que jo havia fet per aquell dia. La va recitar.  Jo estava a la cadira i l’anava escoltant mentre se’m feia un nus a la gola i quasi no podia empassar saliva. Quan va finalitzar la lectura, em vaig posar a improvisar el ball. Tot molt lentament, sense que caigués ni em fes mal.

Quan vam acabar l’actuació de ball contemporani em vaig posar a plorar en silenci. Plorava tan que volia sortir de la sala, però no podia perquè tenia un deure. Havia tingut molta por i molts nervis sota la pell. Però estava tan enamorada del que havia fet, que el meu cor saltava d’alegria, d’entusiasme.

Em sentia tan viva, tan com sóc jo, que quan la gent em va felicitar per la proesa, em vaig posar vermella. Tan vermella em vaig posar, que em vaig tornar tímida de cop. La timidesa no va amb el meu estil, però em va sortir. I quan una mare o pare s’apropava a mi només volia sortir corrents i amagar-me. Vaja, com el gat i la rata!

En definitiva, la tarda ja havia acabat i jo marxava tranquil·la. Encara que quan anava cap al cotxe i ningú em veia, vaig girar el cap mirant cap a on havia ballat i vaig pensar: “Quina experiència més inoblidable. Sempre recordaré Tiana amb amor.

*Text original

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *