UN ESTIL BRUTALMENT IMPACTANT

Entre les dècades dels 50 i 70 del segle passat va estar vigent a Europa (especialment als països que formaven l’extint bloc de l’Est) un corrent arquitectònic anomenat “brutalisme”, impulsat pel cèlebre arquitecte suís Le Corbusier. Malgrat que el terme “brutalisme” s’ha associat a una estètica impactant, el cert és que la seva arrel etimològica radica en l’expressió francesa bréton brut, que es tradueix com a “formigó cru”. Això vol dir que en els edificis dissenyats en aquest estil, el formigó empleat en la seva construcció llueix en tota la seva cruesa i esplendor. Un altre tret característic del brutalisme, a més de l’austeritat en els acabats exteriors, és el predomini de les formes geomètriques i simètriques.

LLETJOR MONUMENTAL

Tal com s’especifica en paràgraf anterior, l’arquitectura coneguda com a brutalisme va regnar a diverses ciutat d’Europa, i Barcelona no és pas una excepció. A la ciutat Comtal s’hi poden trobar alguns vestigis com l’edifici Colón (finalitzat el 1970), a l’avinguda de les Drassanes, just darrere del monument al descobridor del qual pren el nom. Es tracta d’un gratacels de 28 pisos coronat per una mena de talaia de planta hexagonal que dóna a l’immoble una aparença de torre de control aeroportuària i és considerat per a molts barcelonins (i de fora també) com un dels edificis més lletjos de la capital catalana.

edificiocolon2

L’edifici Colón, juntament amb la Torre Urquinaona va ser un dels dos projectes encarregats pel llavors alcalde de Barcelona, José María Porcioles, a l’arquitecte Antoni Bonet Castellana (va ser deixeble del mateix Le Corbusier). Porcioles es va emmirallar en el model urbanístic i arquitectònic imperant als Estats Units en aquella època, per a, d’aquesta manera, fer de la ciutat Comtal una mena de Nova York del Mediterrani.

Aquests i altres exemple del brutalisme barceloní es troben detalladament descrits al llibre titulat La Barcelona lletja, escrit pel periodista i historiador Lluís Permanyer.

 

UN ARBRE FET EDIFICI

A Madrid, concretament a la confluència de l’avinguda América amb el carrer Corazón de María es troba l’edifici d’habitatges Torres Blancas, dissenyant per l’arquitecte Francisco Javier Sáenz de Oíza (autor d’immobles com la seu central del BBVA o el sinuós bloc d’habitatges El Ruedo) i construït entre els anys 1964 i 1969 per l’empresa Huarte.

Sáenz de Oíza va concebre la seva obra com si d’un arbre es tractés, ja que els buits dels ascensors i de les escales, així com els destinats als subministraments (aigua, gas i electricitat) evocaven els canals pels quals flueix la saba que l’alimenta. D’aquest plantejament estructural se’n diu arquitectura arbòria. Pel que fa l’aspecte exterior, la façana de Torres Blancas està constituïda per diversos cilindres de formigó (units per pilars) en els quals estan integrades les finestres. Al terrat del singular bloc, de contorns arrodonits, hi ha un jardí que inclou una piscina.

UN “MONSTRE” DEL CINEMA

Al bell mig de la regió de Bohèmia (República Txeca), es troba la majestuosa ciutat de Karlovy Vary, coneguda pels seus balnearis d’aigües termals, albergats en edificis d’estil imperial.

15057-karlovy-vary-thermal-1200x900

No obstant però, entre totes les joies arquitectòniques que conformen el paisatge urbà d’aquesta localitat, hi ha també un “monstre” de formigó descobert, que desentona amb l’entorn. Projectat pel matrimoni que formaven els arquitectes Vera Machoninova i Vladimir Machonin, i inaugurat el 1976, l’hotel-balneari Thermal és una obra de planta rectangular fonamentada en uns terrenys hi havia assentats 30 edificis del segle XIX en estil art nouveau o modernista.

El complex turístic està dotat, a més d’una piscina exterior, d’un saló de congressos que acull el Festival Internacional de Karlovy Vary, certamen per al qual va ser expressament concebut.

 

BRUTALISME TARDÀ

Si bé el brutalisme va viure el seu declivi a finals dels anys setanta (al menys a Europa Occidental), a principis de la dècada següent encara van sorgir alguns edificis construïts en aquest estil arquitectònic. Un exemple serien les dues torres simètriques d’habitatges emplaçades a la via Stalingrado de Bolònia (Itàlia), les quals van ser dissenyades per l’arquitecte Enzo Zacchiroli i acabades el 1980.

Aquell mateix any, a Madrid, també va quedar enllestida la torre del complex ministerial Cuzco, que ha albergat les seus de diversos ministeris del Govern com són els d’Industria i Energia o d’Economia i Hisenda en l’actualitat.

Projectat per Antonio Perpiñá, aquest gratacels oficial de 25 pisos i 100 metres d’alçada, s’erigeix en una estructura formada per vuit pilars entre els quals, a les dues façanes frontals, s’intercalen quatre fileres de dues finestres i tres de quatre finestres entremig.

Londres tampoc ha estat aliè al fenomen del brutalisme. Una prova és el Centre d’Art Barbican, erigit en una zona durament castigada pels bombardejos que la capital britànica va sofrir durant la Segona Guerra Mundial. Concebut pels arquitectes Chamberlin, Powell i Bon, i inaugurat el 1982, aquest edifici polivalent de planta semicircular està destinat tant a les representacions escèniques, concerts; així com exposicions artístiques.

EL TORRES BLANCAS DE LA COSTA BLANCA

Entre tots els gratacels que conformen l’skyline de la ciutat de Benidorm (Alacant) en destaca un de singular inspirat en l’edifici Torres Blancas de Madrid, el nom del qual és Neguri Gane, pres d’un barri de la localitat biscaïna de Guetxo.

vistas aereas edificios negurigane nuevas rotondas de benidorm

Els responsables del disseny i els plànols d’aquest colós de formigó van ser els arquitectes Roberto Pérez Guerras i Julio Pérez Gegúndez, els quals, tot i concebre’l amb els cilindres que caracteritzen la façana de l’edifici Torres Blancas, en van variar la disposició respecte l’obra de Sáenz de Oíza. Amb 148 metres entre la planta baixa i el terrat, el Neguri Gane pràcticament dobla en alçada el seu referent madrileny, de 81 metres.

Finalitzada el 2002, aquesta icona del brutalisme contemporani va liderar el rànquing de gratacels més alts de Benidorm fins a ser superat el mateix any per l’hotel Bali, de 186 metres d’alçada.

LA “CRUA” REALITAT

Hi haurà qui trobaran els edificis construïts segons els cànons establerts per Le Corbusier d’allò més grisos (en el més ampli sentit de la paraula). Però que estan plenament integrats en el paisatge urbà de les ciutats on es troben és la “crua” realitat.

*Text original

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *