LA PRINCESA DELS CABELLS D’OR

Guardava en silenci la vida que portava.
Havia tingut vestits blaus fets a mida.
Joies de safirs en el meu coll de cigne.
El meu cos era com una àmfora
estreta de dalt i ampla de baix,
i tots els vestits em quedaven bé.
Em tractaven com una bella princesa,
empolainada de senzillesa i elegància,
quan duia els meus cabells recollits
amb una pinça a sobre d’un monyo.

Les clenxes daurades em queien com pètals de sol.
La llum de les espelmes em lluïa com espurnes de ginesta.
Baixava per les escales parsimoniosa,
sense pressa.
Els meus ulls felins enganyaven a tothom a través del foc del sostre.
Els meus ulls en realitat eren blaus com el cel i  el mar.
Era una figura verge
que sens demora es desvivia pels infants,

per la gent del castell,

pels convidats i les donzelles. 

 

Era estimada entre els prefectes.
Quan eren nits de lluna plena sortia al jardí
A veure-la en mig de la font i els roserars.

Cap príncep m’havia arribat al cor.
Pels habitants del poble era la predilecta,
la sobirana, la seva reina roja.
Em deien reina roja perquè sempre estava envoltada de música i roses.
Jo era la calidesa en persona.
Presumida, entranyable, la favorita de les festes, de la dansa i l’alegria.

Guardava en silenci la vida que portava.
Era estiu quan feia balls a l’aire lliure,
dansant enmig de les flors, dels cavallers,
de lords i bonança. 

Els cavalls ens presenciaven encuriosits

amb els nostres somriures.
I seguien reposant a la gespa notant el vent
mentre les fulles volaven en les seves gropes i regnes.
I nosaltres vivíem en rialles amb una simfonia d’ orquestra que tocava sense parar,
amb cordes d’ arpa, banjos i una cançó dolça de violins

suau com una brisa lleugera,
I càntics d’aigua fresca.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *