LA INTEGRACIÓ SOCIAL PER LLEI

Avui en dia, moltes persones amb la síndrome de Down i en situació de discapacitat intel·lectual poden portar una vida digna i autònoma. Això és possible gràcies al suport que brinden entitats com la Fundació Catalana Síndrome de Down.

Tanmateix, aquestes entitats deuen la seva existència al fet que el 1982 s’aprovés la llei LISMI (acrònim de Llei d’Integració Socials del Minusvàlids). Aquest 21 de febrer es compleixen 40 anys de la seva posada de llarg.

GERMEN INTEGRADOR

El 1977, el catedràtic en Economia Ramon Trias Fargas va ser escollit diputat per Convergència Democràtica de Catalunya a les Corts Generals. Com a president de la Comissió Especial del Congrés, Trias Fargas va posar fil a l’agulla en un projecte de llei inclusiva. L’objectiu no era cap altre que el de vetllar pels drets dels aleshores apel·lats com a “minusvàlids” (eren invisibles a ulls de la societat), els quals van quedar recollits a l’article 49 de la Constitució espanyola del 1978.

PRESENTACIÓ DAVANT LES CORTS

Un cop redactat, el 21 de febrer del 1980, Ramon Trias Fargas va presentar el projecte de llei integradora davant les Corts fruit de dos anys de treball. En la seva intervenció, el diputat de Convergència Democràtica de Catalunya va pronunciar un discurs amb cites remarcables: “La població que pateix alguna minusvalidesa és, senyores i senyors diputats, d’un volum realment alarmant. En alguna de les ocasions que he hagut de parlar davant el Ple d’aquestes qüestions he dit que una societat es pot considerar més civilitzada com més defensades estan les persones que es proposa protegir”.

També va dir: “Ja es tard per a recuperar les llàgrimes que s’han vessat, però és l’hora d’esmenar les coses com més aviat millor. Aquest és el motiu de la present proposició de llei”.

LA LISMI, UNA REALITAT SOCIAL

El consens per unanimitat de la proposta de llei presentada per Ramon Trias Fargas (va ser la primera llei aprovada per tot l’arc parlamentari) va culminar en l’aprovació el 7 d’abril del 1982 de la llei 13/1982, més coneguda per LISMI o també com a Llei Trias Fargas. L’entrada en vigor de la mateixa va comportar la creació d’empreses ocupacionals per a persones amb la síndrome de Down o en situació de discapacitat intel·lectual, física o sensorial (la cooperativa de derivats lactis La Fageda, fundada el mateix 1982 n’és el millor exemple).

Posteriorment la llei LISMI va donar un pas més enllà en la integració laboral de les persones amb discapacitat intel·lectual. Per norma, les empreses ordinàries amb més de 50 treballadors estan obligades a cobrir un 2% de la seva plantilla contractant persones en aquesta situació. El requisit per la contractació inclusiva és que el treballador tingui un mínim del 33% de discapacitat intel·lectual reconeguda.

L’INCOMPLIMENT SURT CAR

La negativa per part d’una empresa a contractar una persona amb discapacitat pot comportar una sèrie de sancions. Aquestes comprenen des de les econòmiques (multes d’entre 301 i un milió d’euros per treballador amb discapacitat no admès) fins les de caire administratiu com la suspensió en la contractació amb l’Administració Pública. D’altra banda, la LISMI també contempla “mesures alternatives” a la contractació de treballadors en situació de discapacitat. Consisteixen en aportacions econòmiques i patrocini en favor d’entitats dedicades a la integració social d’aquests col·lectius.

Han passat 40 anys des de la presentació de la proposta de llei presentada  per Ramón Trias Fargas. La que el 1982 va ser aprovada com a LISMI, el 2014 va quedar rebatejada amb l’acrònim LGD (Llei General de la Discapacitat) per a adequar-se als temps actuals. Tot i que hagi variat el nom, la filosofia és la mateixa: fer prevaler la integració social per llei.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *