MODERNISME DE SUBURBÀ ENTERRAT

Generalment, el Modernisme s’associa única i exclusivament a als edificis construïts entre finals del segle XIX i principis del XX. Però aquest corrent arquitectònic abasta molts més elements urbans. Els edicles, que han cobert o cobreixen encara algunes estacions de metro de Barcelona en són el millor exemple.

Aquestes obres encabien dependències com el despatx de bitllets o l’accés a un ascensor que condueix a directament a les andanes.

VÍCTIMES DEL PROGRÉS

El desembre del 1924 es va inaugurar el primer tram del metro de Barcelona, coneguda inicialment com “Gran Metro” (Línia 3, des del 1982) entre Lesseps i Catalunya. A l’estació batejada en honor de l’enginyer responsable del canal de Suez, originalment s’hi accedia per un templet. La part superior estava envoltada per una marquesina sustentada a base de bigues i pilars de ferro, posteriorment modificada.

El 1926 entrava en funcionament un ramal del “Gran Metro”, anomenada “Transversal” (actual Línia 1). Una de les seves estacions neuràlgiques, Urquinaona comptava amb un edicle amb una façana frontal coronada per una visera semblant a un ventall. Va perdurar fins el seu enderroc, el 1972.

DE MODERNISTA A MODERNA

La segona estació de l’antigament anomenat “Gran Metro” després de Lesseps és Fontana. L’entrada es realitza a través d’un edifici de planta baixa enclavat a la cruïlla  entre els carrers Gran de Gràcia i Astúries.

L’aspecte original de la façana era d’estil modernista amb un gran “G” dins d’un cercle a la cantonada arrodonida. Als anys 90, la paret frontal ha sofert una remodelació integral, la qual consta d’unes formes rectilínies i anguloses, revestides de plaques de gres. Damunt la porta d’accés hi ha una marquesina en forma de prisma. A la paret hi ha incrustat logotip del suburbà barceloní, forjat en acer.

Pel que fa l’interior, l’estació estava inicialment dotada de dos ascensors, fins que el 1962 van ser reemplaçats per escales mecàniques.

Les antigues taquilles han estat substituïdes per màquines expenedores.

L’ÚNIC EN PEU

Quan el 1863 es va inaugurar la primera línia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) entre Barcelona i Sarrià (aleshores un poble als afores de la ciutat Comtal), les vies discorrien sobre la superfície.

Des del 1929, a l’estació de Sant Gervasi el traçat ferroviari és soterrat a dos nivells. Així va sorgir el templet modernista amb sostre de volta a quatre aigües, L’únic que queda en peu a la capital catalana. L’ascensor original de connexió entre el vestíbul i les andanes corbes era de grans dimensions, semblant a un muntacàrregues. No obstant, però, a inicis dels 80, el primitiu elevador va ser canviat per dos de més moderns que, junts ocupaven l’espai del predecessor.

Als anys 90 es va dur a terme una renovació, la qual implicava la instal·lació de dos aparells de desplaçament vertical amb cabines i portes envidriats.

PRESÈNCIA GAIREBÉ TESTIMONIAL

El 2010 va entrar en servei l’intercanviador que comunica les estacions de Sant Gervasi (línia L6-Sarrià) i Pl. Molina (línia L7-Av.Tibidabo, també coneguda com la de Balmes). Aquest enllaç va propiciar redistribució en les dependències de l’estació a més profunditat. Això implica que el vestíbul del baixador de l’L6 queda a un pis per sota de la plaça Molina. Amb la remodelació, les parets de l’edicle són envidriades, quedant intactes només l’estructura i la coberta originals.

Actualment, la presència de l’obra modernista és gairebé testimonial, ja que tan sols acull l’ascensor entre la superfície i el primer nivell. Els altres dos d’accés a les andanes han quedat desplaçats cap a la dreta.

NO TOT S’HA PERDUT

Des que s’inaugurés el 1924, la xarxa de metro de Barcelona ha evolucionat per adaptar-se a les necessitats canviants de cada època. Aquesta evolució, no obstant, porta implícit un peatge. Això es tradueix en sacrificar joies arquitectòniques com els templets d’Urquinaona i Lesseps. D’altra banda es va remodelar la planta d’accés sobre superfície de Fontana sense deixar ni rastre del seu encant estètic original.

No obstant, però no tot s’ha perdut. Un clar exemple radica en el rètol de “metro” d’influències parisenques la boca d’Urquinaona ubicada al xamfrà ronda Sant Pere-Bruc. D’altra banda, encara romanen intactes el mosaic que decora les vores del túnel flanquejat pels dos passadissos a l’estació de Fontana.

Pel que fa la resta, el progrés ha enterrat el modernisme suburbà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *