Quan et vaig trobar en el meu camí

En el llarg camí de la vida vaig començar a caminar. Durant aquest temps m’he anat trobant amb persones de les que em vaig pensar que m’enamoraria i que a la fi no han estat més que un simple miratge.

Fins que la vaig trobar a ella.

Des de llavors m’ha canviat la vida de tal manera que a dia d’avui sóc molt més feliç.

En un instant vaig trobar la felicitat eterna, a la meva companya de viatge a l’infinit. Ni tan sols observant la infinitud d’estrelles del firmament m’il•luminaria l’ànima com ho fa la seva mirada.

La bellesa de la meva estimada és tan pura que m’alegra la vida des de l’alba fins a l’ocàs.

Els seus sospirs m’acaricien i alhora m’ericen la pell com si a través del vent m’arribés aquest suau cantar de sirenes a l’uníson de l’onatge de la mar.

A través del seu bonic somriure observo dibuixar un arc de Sant Martí al mateix cel. Contemplo els seus dolços llavis de caramel i intensa xocolata i busco la forma desesperada de besar-los i així impregnar-me de la seva dolçor.

Em deixo portar pel seu encant, per la seva manera de mirar-me. Per això la vull cada vegada més.

Cada vegada és més evident que aquesta llunyania que em separa d’ella em fa morir en vida, però el meu pensament invoca el seu bell rostre.

Si tingués el poder d’aturar el temps ho faria per sentir-la al meu costat i acariciar-la perquè em donés la calor intensa de la seva pell. Només amb això seria l’home més feliç de món.

Un dia vaig tenir un somni. Estàvem a prop del mar, en un parc o bé a la humida i fresca gespa d’un jardí. El lloc en qüestió és el de menys. L’important és estar en cada un d’ells amb la persona que m’ho ha donat tot.

Estant amb ella és la vida plena.

*Text original en castellà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *