ARPA POÈTICA DE TARDOR

Era tardor quan cantava la cançó de la poesia.
Cada forma de la corda era un moviment oceànic,
es doblegava i desprès tornava a ser com era.
Aquell instrument era l’ arpa de la vida.

Era tardor quan cantava i acariciava la cançó de la poesia.
Mai l’ havia escoltat!
Només era jo que la sabia.
Cada nota era màgica,
Era la melodia de l’arpa de la vida.

Veia les fulles créixer,
Les flors de la seda lluïen amb alegria.
Tota la faldilla de festa acolorida:
Marrons, taronges, roses, vermells,
Em pintaven en plena fantasia.
Era tardor quan taral·lejava la cançó de la poesia.
El meu rostre ja no habitava tristesa,
solament el goig en vestia.

Havia sigut l’arpa de la vida
Que m’ havia tornat el meu somriure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *