“L’ACTIVISTA QUE VA ALÇAR LA VEU A L’ONU”

El passat mes d’octubre em van fer una entrevista al diari La Vanguardia a la seu de la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD). En aquesta entrevista vaig exposar que em considero una activista dels nostres drets i que és important que la societat en general i els mitjans de comunicació en particular tinguin en compte que tots som diferents i, per tant, que tots som iguals.

Vam parlar que sóc representant del col·lectiu de les persones en situació de discapacitat intel·lectual a l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD), i que en el 2019 vaig participar a la seu de l’ONU, a Nova York, en la redacció i aprovació d’una declaració de dones amb discapacitat i lideratge en càrrecs públics i polítics, en el marc de Beijing +25.

Aquest any havia d’anar de viatge a Mèxic i França per participar en diferents fòrums, però ho van cancel·lar degut a la pandèmia. Si tot va bé, es farà l’any 2021.
L’any 2021 també són les eleccions al Consell Rector de l’IMPD, que havien de fer-se aquest any però que les han passat a l’any vinent.

Persona per damunt de tot
El que remarco a l’entrevista és el dret a l’escola inclusiva, el dret a una feina digna en una empresa ordinària, i viure de forma independent i la vida en parella.
Durant la meva infància vaig anar a una escola bressol a Montcada i Reixac, després vaig anar a una escola ordinària on els companys em van fer bullying i em van discriminar per tenir la Síndrome de Down.

Després, vaig anar a una escola d’Educació Especial. Allà em van tractar bé, perquè tant les mestres com els companys que vaig tenir van ser molt amables.
A l’entrevista a La Vanguardia vaig comentar que el problema no és “sí o no” a l’escola ordinària. El problema són les actituds, la discriminació, la falta de drets. La millor eina que tenim per defendre tots els nostres drets és l’Assemblea de Drets Humans Montserrat Trueta (ADHMT) de la FCSD.

En el meu cas, estic treballant des del 2012 a una empresa ordinària com a auxiliar administrativa cobrant un sou digne. Això m’ha permès que des de fa uns cinc anys pugui viure de manera independent, tot i que amb ajuda econòmica de la meva mare.
Discriminació va ser quan jo i la meva companya buscàvem un pis per Barcelona acompanyades de les nostres mares. Vam veure el pis, teníem tots els papers en regla i a última hora el propietari es va negar quan va veure que les dues noies teníem la síndrome de Down.

Totes les persones tenim dret a poder triar a on i amb qui viure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *