Hola, sóc el Juanmi, com ja sabeu, un noi amb la SÍNDROME de DOWN i m’agradaria compartir la meva experiència.
Tot va començar quan era petit, només tenia quatre anys quan anava a una escola bressol d’un col·legi públic. En aquesta escola em vaig adonar que jo tenia la SÍNDROME de DOWN.

Al principi jo mateix em deia que tenia alguna cosa, però no sabia realment el què. Quan vaig començar les típiques assignatures em vaig adonar que no donava la talla! Va ser llavors quan em van posar una professora de reforç i gràcies a ella em vaig convertir en un fera en tot. Però els comentaris dels meus companys l’únic que van aconseguir va ser allunyar-me de la gent. Vaig passar una infància no gaire bona, que diguem.

Quan vaig arribar a l’adolescència, home, amb aquesta edat tenia les típiques tonteries d’un adolescent… A veure, la gent que tenim la síndrome de Down, quan arribem a aquesta edat, el primer que pensem és que el nostre cos està canviant i això ens espanta. Però en el meu cas va ser diferent, perquè a mi el que m’espantava era tenir la SÍNDROME de DOWN… M’impedia créixer com a mi m’agradaria!

Ara que m’he fet gran, i que tinc gairebé 30 anys, puc dir que estic orgullós i vull donar les gràcies a la Fundació Catalana Síndrome de Down per estar treballant a una empresa prop de casa meva.

A part, també estic al servei d’Oci. M’agrada, cosa que no em sorprèn gens, ja que veig que hi ha gent divertida disposada a passar-ho bé amb tothom, que és lo principal, amb la meva família dels DOWN.

El nostre cinema nacional ha tornat a rebre un cop dur amb l’adéu d’un dels actors més estimats i veterans com ha estat Alfredo Landa, nascut a Pamplona l’any 1933.

En el nostre record quedaran algunes de les seves millors pel·lícules, grans títols com El Verdugo o Los santos inocentes, però sobretot aquelles amb els quals es va endur dos premis Goya, La marrana i El bosque animado. A més va rebre el Goya honorífic a la seva trajectòria.

Són molts els amics, familiars i més íntims companys de professió els quals li retran el més que merescut homenatge. És evident que se’n va l’home, ara és quan neix la seva llegenda.

Com a persona, era tot cor i, com a actor, tota una icona del cinema dels 70 i 80, posant de moda una forma diferent de fer cinema com a model del mascle ibèric seduïnt a les dones sueques.

És evident que l’actor navarrès al llarg de la seva carrera ha aconseguit superar tos els reptes. La veritat és que veient els seus millors treballs cinematogràfics, les paraules sobren, una imatge para per sí sola. Les seves millors obres del setè art romandran per sempre més per a tots aquells que vulguin recordar-lo.

mi equipo

Arribats a aquesta alçada de la competició, el meu equip ha arribat a les semifinals de la Copa Champions. És el primer any que la juguem i la nostra primera oportunitat per a fer història amb el nostre equip, el més gran.

Que ningú oblidi que som l’equip més jove de totes les categories, començant per un xaval que només té 10 anys i acabant per mi, que sóc el més gran, amb 25 anys.

No hi ha dubte de que tenim ganes de que arribi el dia 25 d’aquest mes per poder disputar el partit, encara que hi ha un tema que no ens agrada. És l’horari, ja que el partit es juga a les 14:00 hores. És una mica problemàtic i ningú sap què fer, si dinar abans del partit o després.

Però tenim coses al nostre favor. Per exemple, que últimament estem entrenant molt bé, amb intensitat i amb moltes ganes. A més, tenim un míster que sempre ens anima i està al nostre costat.

Per si no fos poc tot això que he explicat, aquest dijous tenim un partit amistós, per anar agafant ritme de competició i per a seguir amb el nostre estil de joc, que és gairebé igual que el del Barça.

Hola, sóc el Juanmi i m’agradaria parlar-vos de la Fundació Catalana Síndrome de Down. Com alguns sabeu, sóc un noi amb la síndrome de Down i vaig començar a anar a la Fundació tenint només dos mesos.

A la Fundació s’hi aprenen moltes coses. Primer, quan era només un nen, vaig fer estimulació precoç i logopèdia.

A l’edat de la pubertat i sent un bon xicot, vaig fer diferents cursos, almenys sis, la majoria relacionats amb el món laboral. Després, quan vaig començar a ser adult vaig tenir la meva primera feina, amb tan sols 19 anys. Vaig treballar a diverses empreses en practiques i vaig fer anuncis, fins i tot vaig participar en un programa de televisió «Sense embuts». Per últim i després d’uns quants mesos a l’atur, la meva tutora em va trobar una empresa a Sant Joan Despí, Combino Pharm, en la qual porti gairebé quatre anys i espero seguir-hi tota la vida.

M’agradaria agrair a la Fundació Catalana Síndrome de Down tot el seu suport i la seva ajuda.

El meu somni havia estat independitzar-me i anar-me’n a viure sol. Precisament per tenir el meu propi espai, tenir les meves coses i la meva intimitat. També per començar una nova vida, en la qual hagi de fer les coses per mi mateix i ser útil. El dia de demà no saps què et tocarà o et passarà.

El dia a dia és l’única manera d’anant aprenent, controlant les teves despeses, els teus ingressos, alimentar-te bé i, sobretot, tenir salut.

Complir aquest somni m’ha comportat un gran treball i molt esforç, perquè el meu pare en cap moment no volia què ho fes. I ara ha sigut la meva oportunitat d’or.

He tingut molta sort de tenir la mare que tinc, perquè ella pel meu aniversari em va donar el millor regal que em podia donar: un pis per mi.

Des que em va regalar el pis, ha anat d’emoció en emoció.

Primer vaig firmar el contracte i em van donar totes les claus.

El mateix dia vam anar a veure el pis com era. El pis té menjador-cuina, dues habitacions i un quart de bany. Després vaig firmar els contractes  de l’aigua i de la llum. Ara mateix el meus pis ja té aigua i llum.

Mentrestant la mare i jo ja fa molts i molts dies que vam anar a IKEA a comprar els mobles pel pis. També vam anar a comprar els electrodomèstics i la televisió. I també m’han portat els mobles i me’ls han muntat.

Des que em va regalar el pis la mare estic molt content, molt alegre i molt feliç. Encara estic pels núvols, ni m’ho crec.

Ara estic molt eufòric perquè m’estic imaginant com serà el viure allà. Com faré les coses, com m’organitzaré, i moltes coses més.

Em preocupa com serà trobar-me allà el primer dia, i què faré. És una preocupació que es pot convertir en positiva, sobretot quan vagin passat els dies, la preocupació anirà passant.

També trobaré a faltar les coses que tenia fins ara. Però també crec que serà una manera de valorar més les coses que tenia.

Me n’aniré al pis el més ràpid possible, quan tot estigui instal·lat i estigui tot. Jo crec que serà finals de maig o principis de juny.

Gaudiré del meu pis, i sempre estarà cuidat i molt net.

És trist i al mateix temps lamentable, però és tan real com la vida mateixa. És possible que hagi arribat la fi de cicle, o bé que els millors del món hagin deixat de ser-ho. Encara n’hi ha molts que els costa creure que hagi acabat l’hegemonia blaugrana després de l’eliminació de la Champions, encara que es tingui en compte que en cap moment havien perdut l’il·lusió i ni molt menys van deixar de lluitar per aconseguir un miracle que es va arribar a convertir en el seu pitjor malson.

En el que tots coincidim, jugadors, directius i aficionats, és que és el millor moment per reconstruir de nou la plantilla, partint de zero per tornar a ser el què fins ara hem sigut, encara que per aconseguir-ho s’hagin de traspassar jugadors que han estat determinants per l’equip.

Després d’haver donat carpetada a la Champions, ara és quan hem de centrar-nos i posar tots els sentits en la nostra lliga nacional, una lliga que ja està entrant en el seu moment més crucial de la temporada.

Evidentment, per a l’equip barcelonista guanyar la Lliga és ja només qüestió de temps. Per això, la seva afició tornarà a abocar-se en el seu equip i celebrar-ho com es mereix.

A l’estadi de San Mamés ja només és qüestió d’hores i setmanes el que queda per a acabar la temporada i convertir-se en el mateix que va quedar l’antic estadi de Sarrià, precisament ara que celebra el primer centenari des de la seva inauguració.

Grans moments s’han viscut, també dolents, però si d’alguna cosa pot presumir l’Athletic de Bilbao és, a més de tenir la millor afició del món, de grans proeses esportives, com la primera vegada que va jugar a Europa.

En la seva història més recent i des de l’arribada de Bielsa, ha passat per vàries fases. També va quedar a les portes de tornar a aconseguir un títol com la UEFA, actualment l’Europa League, però l’Atlético els ha fet tornar a la realitat. A la Lliga han quedat a l’obra del que en el seu dia van ser. Volen acabar el millor possible la present temporada per a tornar al bon camí i intentaran retornar l’il·lusió a la seva afició doncs, a més, seria la millor manera de celebrar de primera una festa de comiat que és segur que molts no es volen perdre.

De fires i celebracions, Sant Jordi és la més coneguda de totes.

Acompanyant la rosa, la senyera i el llibre.

També hi ha moltes particularitats en aquesta festa tan gloriosa.

Al Palau de la Generalitat s’hi reparteixen gormanderies com a senyal d’amistat.

Sabeu què és el més bonic d’aquest dia tant emblemàtic? És la tradició, ho celebrem cada any.

A les pastisseries es fan pastissos amb la senyera com a protagonista.

Una altra cosa que també es fa molt es trucar a tots els Jordi i felicitar-los.

També hi ha més coses, com que els dependents i dependentes de les botigues es passen el dia venent i, a sobre, munten paradetes per a tots els gustos.

A les escoles, els nens fan obres de teatre com la llegendària història del mític cavaller que mata el drac.

Què més podem dir? Doncs es podria dir que a Barcelona es munten paradetes de llibres i es convida escriptors per a firmar les seves novel·les o fer dedicatòries.

Els llocs més comuns on se sol fer això són Les Rambles, a Plaça Catalunya, o el meravellós Passeig de Gràcia.

Es diu que els nois regalen una rosa a les noies i les noies, un llibre a ells.

Cert és que tant a Espanya com a fora hi ha moltes fundacions i organitzacions similars, però quan una Fundació com la nostra es va convertint amb el temps en una gran família, passa a ser molt més que una Fundació.

Des del seu inici fins avui, hem aconseguit tenir el nostre espai en la mateixa societat que tothom, a base d’esforç però sobretot d’anar superant les barreres i sabent on és el nostre límit de superació. Entre altres coses hem aconseguit que molts de nosaltres, les persones amb la síndrome de Down, tinguem la nostra llar, doncs alguns s’han emancipat de casa dels seus pares. També hem aconseguit tenir el nostre grup d’amics amb els quals ocupar el nostre temps lliure, a més de viatjar amb ells a l’estiu.

També tenim els cursos, que ens serveixen per a ser algú important a la vida, i perquè és evident que el saber no ocupa espai i sempre va bé un repàs de tot allò que hem après i que amb el temps hem oblidat.

És per això que donem les gràcies als professionals d’aquesta gran família, de la qual he format part durant 7 temporades i de la qual hem sento orgullós d’haver pertangut i seguir pertanyent. Seguirem obrint camí per a tots aquells que segueixin arribant. I això no és només mèrit dels que hi som ara sinó també d’aquells que ho van iniciar, el Sr. Ramon Trias Fargas juntament amb un grup de pares i mares, i dels qui ho segueixen mantenint, com la presidenta de la Fundació, la Sra. Montserrat Trueta i Llacuna i la sempre simpàtica directora Katy Trias.

Des que hem començat el mes d’abril, pràcticament no hem fet res més que plorar les morts de les actrius Mariví Bilbao i Sara Montiel, el director Bigas Luna o l’escriptor José Luis Sampedro, a més de Margaret Thatcher. En certa manera, no deixa de ser anecdòtic que en tant poc temps haguem tingut un mes tant “de dol” com aquest.

Per sort, hi ha moltes maneres de canviar les llàgrimes per somriures, per exemple celebrant una de les nostres festes més populars i que reuneix a milions de persones a tota Barcelona. És la festa de Sant Jordi, que omple els nostres carrers de flors i llibres.

Hi ha una altra gran cita que també ens omple els carrers d’un color molt especial i molt duende. Estem parlant de la Fira d’abril. Tant a Sevilla, on es viu amb molt més folklore, com a Barcelona faran el possible per a que aquests dies, que més de primavera semblen d’estiu, ho passem el millor possible i, a poder ser, que sigui la millor manera d’homenatjar a aquells que han marxat i que ens han deixat una marca inesborrable, cadascú en el seu ofici.