Vides

Lloc humil;

de roques,

ma infantesa,

de bosc,

d’esclat.

 

Un cervatell ferit;

m’he trobat,

entre aquelles

roques humides,

verdes.

 

Agafeu-lo;

El vull curar,

Ai! Mare meva;

si no es pot aixecar!

 

Mireu allà;

entre les cornises,

al final

d’aquella arbreda.

És foc!!!

 

Hem de salvar

els conills,

els cervatons,

no els podem deixar aquí,

es moriran, de por,

hauran de córrer,

per poder-se  salvar.

 

No tinc ganes;

De veure’ls a la foguera,

tots cremats,

entre cendres.

 

No vull;

Vull que visquin,

entre prats,

entre gespa,

amb els seus pares.

 

Mireu, els ocells

com estan,

en alerta,

els esquirols,

salten,

sense mirar cap enrere.

 

Correu!!

L’incendi està creixent;

Ja ningú

el pot aturar,

només l’home,

pot.

 

Correu!

La ginesta

ja és cendra,

el romaní,

tant verd com era,

ara s’ha tornat sec,

negre.

 

* Text original.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *