Germana petita
En mitja lluna
queia,
com una estrella
de foc ardent.
Pujaves entre la cendra
com un au fènix lluent,
ple d’alegria
i de fúria.
Mitjançant els coloms
volaven,
l’aigua tremolava
com la terra
com el sol,
que és reflexa
de mirall obert
perdut.
Somreies amb l’escuma
banyada,
la teva mirada
d’àngel,
de princesa
apareixia
amb una clariana boja.
Sense cap mirament
em donaves l’espatlla,
com si jo fos el teu enemic,
que tu em veus.
Però jo no ho sóc pas;
l’amor,
que m’havies donat,
l’afecte i bondat
es veia en el teu cor,
d’home solitari.
Sense entrebanc
caminaves,
en una nit neta
sense llamps
sense moviment
que t’acompanyava.
A poc a poc
estiraves el fil
de nena,
de criatura dolça
i delicada,
en un moment
de violència.
No!!
No estic somniant,
és la meva filla.
La filla del mar,
de les roques,
d’una festa de carnaval.
On la màgia
duu a terme
la seva força
de tigressa,
de gitana
batallant.
Just quan t’observava,
les flors,
les herbes,
brillaven
com una foscor
enamorada.
M’agradava
tenir una germana,
una germana petita
de qui cuidar.
M’encantava
tenir-la en els meus braços,
cantar-li una cançó
popular
per poder adormir-la.
Ara s’ha tornat gran.
Què somniaves bella Maragda,
que sempre reies
quan estaves en el teu bressol?
Ballaves,
amb un ritme lent,
graciós,
de nineta.
Em feies molta gràcia;
quan eres petita,
el teu rostre
m’enlluernava
amb unes riques marietes
d’ocell tendre,
i humil.
*Text original.
Foto: Pixabay