Llibre d’estil

LLENGUATGE PÚBLIC I ESTIGMES

El llenguatge per referir-se a les persones amb discapacitat és ple de connotacions pejoratives. Els mitjans de comunicació, com altaveus de la societat, han de conscienciar sobre l’ús d’un llenguatge no discriminatori.

RECOMANACIONS D’ÈXIT21 PER TRACTAR LA DISCAPACITAT ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ: 

1. Evitar l’ús de paraules col·loquials, despectives i obsoletes com “subnormal”, “mongòlics”, “endarrerit”,”invàlid”, “malalt”…

2. Revisió actualitzada del llenguatge. No n’hi ha prou que el diccionari indiqui que un terme és obsolet, desfasat o inadequat per què segueix perpetuant estigmes i prejudicis. Per això, advoquem per una revisió lèxica actualitzada.

3. Persona en situació de discapacitat. Recomanem l’ús de “persona en situació de discapacitat”, atès que ens trobem condicionats per les limitacions i mancances imposades per l’entorn. Si actuem sobre l’entorn (rampes, accessibilitat cognitiva, llenguatge de signes, descripció auditiva…) aconseguirem pal·liar la situació de discapacitat, fent la vida més fàcil i digna.

Tanmateix, acceptem “persona amb discapacitat“ perquè és el terme que recull la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de la ONU, tractat ratificat per l’Estat espanyol.

4. Diversitat funcional. Aquest terme també l’acceptem, encara que pot ser ambigu. Aquesta expressió va ser impulsada pel Fòrum de Vida Independent i està molt estès en l’àmbit de la discapacitat física.

5. Anteposar la paraula persona. El fet de referir-se a una persona en situació de discapacitat com “discapacitat” és una reducció que l’anul·la com a persona.

6. No estem malalts. Sovint, els mitjans de comunicació equiparen discapacitat amb malaltia. Un està malalt quan té la grip o el xarampió, però la discapacitat no és una malaltia, és una condició.

7. La síndrome de Down no es pateix. Alguns mitjans incorren en l’error d’associar el verb “patir” a les persones amb síndrome de Down, quan el correcte seria utilitzar el verb “tenir”.

8. Persones sense discapacitat. De la mateixa manera, s’ha d’utilitzar el terme persona sense discapacitat” en lloc  de “persona  normal” perquè aquesta darrera és una expressió que encasella les persones en categories i té connotacions discriminatòries.

9. Evitar imatges que despertin compassió. Un altre error freqüent és il·lustrar les notícies sobre discapacitat amb fotografies que suscitin llàstima o compassió. Reivindiquem l’ús d’imatges que reflecteixin la normalitat quotidiana.

10. Evitar el paternalisme, la condescendència i els privilegis. No informar des de la llàstima o la pena. Així mateix, els privilegis discriminen i marquen la diferència.

11. Evitar els infantilismes. Cal referir-se a les persones en situació de discapacitat com a adultes i evitar expressions com “nens”, “nois”, “especials”, “angelets”, etc.

12. Trencar estigmes. Fugir de les informacions que donen a entendre que les persones en situació de discapacitat intel·lectual no poden portar una vida normalitzada.

13. Evitar les generalitzacions. Recomanem no utilitzar expressions que generalitzin tipus “les persones en situació de discapacitat intel·lectual són…” perquè amb això s’incorre en els tòpics.