Ahir, 9 de novembre es van complir 25 anys de la caiguda del mur de Berlin, un esdeveniment transcendental no només per a la història d’Alemanya sinó d’Europa en general, que va significar el principi del final de la guerra freda.
Tot va començar quan el 1949 Alemanya va quedar dividida en dos grans blocs. D’una banda hi havia el bloc occidental anomenat RFA (República Federal Alemanya), el control de la qual estava repartit entre França, Regne Unit i els Estats Units i, de l’altra l’oriental o RDA (República Democràtica Alemanya) que estava sota el domini de la Unió Soviètica.
Per frenar la fugida de ciutadans de la RDA cap a Occident, en un principi les autoritats van instal·lar una tanca de filferro al llarg de 43 quilòmetres, però en comprovar l’escassa efectivitat d’aquest sistema de retenció es va optar per alçar un mur construït en formigó reforçat per un esquelet de ferro amb una altura d’entre 3,5 i 4 metres.
El mur va quedar inaugurat el 13 d’agost del 1961, sent anomenat per la RFA “mur de la vergonya”, perquè va separar no tan sols un país, sinó moltes famílies que vivien a la mateixa ciutat, mentre que la RDA el qualificava com “mur antifeixista”. Per aquelles dates, l’aleshores president dels Estats Units, John Fitgerald Kennedy va viatjar a la capital alemanya, on va pronunciar la cèlebre frase “Sóc berlinès”.
Al mur s’hi va afegir l’anomenat “fossat de la mort”, que constava d’una carretera per la qual patrullaven dia i nit vehicles militars, soldats armats, amb gossos i 300 torres de vigilància. Un total de 5.000 persones van provar de passar al costat occidental, de les quals 3.000 van ser detingudes i 100 van morir tirotejades pels guàrdies de control. L’última víctima es va enregistrar el 5 de febrer del 1989.
Els efectes que el mur va tenir sobre Berlin, va ser entre d’altres la interrupció dels transports públics de la ciutat de manera que, per exemple la xarxa de metro tenia estacions fantasma i uns túnels bloquejats per comportes.
El maig del 1989 es van començar a obrir les fronteres amb Àustria i Hongria, ja que molts ciutadans van demanar asil polític a les respectives ambaixades a Alemanya Oriental. Aquesta situació va culminar en que el 9 de novembre, milers de ciutadans sortissin al carrer amb masses i pics per enderrocar la paret de formigó que els va apartar de les seves famílies i amics durant 28 anys. Aquests fets que va donar peu a escenes realment emotives de gent abraçant als éssers estimats als quals no havien vist en anys.
Amb motiu d’aquest esdeveniment històric, la banda de rock Scorpions va composar el tema “Winds of Change” com un himne de llibertat. No obstant la reunificació de les dues Alemanyes no es va fer oficialment efectiva fins la primavera del 1990, la qual cosa va suposar també l’entrada del capitalisme i la irrupció de les grans multinacionals d’Occident.
Actualment del “mur de la vergonya” només en queda un quilòmetre i mig anomenat “West side Gallery”que té l’ús de mural d’expressió artística. De totes les representacions artístiques que hi ha plasmades, cal destacar-ne dues: una que representa un Trabant, el cotxe popular de la l’Alemanya de l’Est en vista frontal travessant la barrera fronterera. L’altra obra il·lustra Erich Honecker, canceller de la RDA i Leonidas Breznev, líder del Partit Comunista Soviètic fent-se un apassionat petó als llavis.
De murs com el de Berlin encara en queden al món, com és el cas del que envolta la franja de Gaza.
Cap de redacció d’Èxit21 i autor del llibre "La Barcelona que et falta" (de la col·lecció Talents de la FCSD). “Crec que Èxit21 pot ser important per la societat perquè d’aquesta manera ens donem a conèixer les persones amb discapacitat intel·lectual i és una manera de donar la nostra veu. Per a mi Èxit21 és important per poder plasmar les meves inquietuds i per poder compartir el meu punt de vista sobre el món”.
