Recentment s’ha complert el 30è aniversari del tràgic accident del transbordador espacial Challenger, el més greu en la història de l’exploració espacial.
Un transport espacial d’anada i tornada
El transbordador Challenger va entrar en servei per a la NASA el 4 d’abril del 1983, sent el segon del programa STS (Space Transport System) després del pioner Columbia, del 1981. En un període de trenta anys, han estat cinc les llançadores que l’agència espacial nord-americana ha operat; comptant les naus Endeavour, Discovery i Atlantis.
El principal avantatge d’aquests vehicles, a diferencia dels coets, rau en la reutilització en diverses missions al llarg de la seva vida útil, atès que estan dissenyats per a aterrar com avions amb tres trens d’aterratge amb el suport d’un paracaigudes que es desplega per darrere per ajudar en la frenada.
Una altra característica en el disseny d’un transbordador espacial són les teules de ceràmica que revesteixen el fuselatge per a que resisteixi l’atracció gravitatòria que suposa la reentrada a l’atmosfera terrestre. Un altre tret inherent a aquesta màquina és una bodega de càrrega dotada d’un braç articulat per posar en òrbita l’enginy que hi transporta a dins, com el telescopi espacial Hubble.
L’última missió
Tot estava a punt el 28 de gener del 1986 a la base de llançament de la NASA a Cap Canyaveral (Florida, EUA) per al llançament del Challenger. Però quan tan sols havien transcorregut 73 segons des de l’enlairament, a la nau es va encendre una bola de foc que es va ramificar. En l’accident van perdre la vida els set tripulants (entre els quals hi havia Christa McAulffe, una mestra de primària) que participaven en la missió STS 51-L, la desena del transbordador.
Els astronautes que hi viatjaven a bord no van ser engolits per l’explosió que va desintegrar la nau, atès que es trobaven a la cabina de comandament; que es va precipitar a una altura de 15 metres sobre l’oceà Atlàntic, sent l’impacte contra la superfície la causa real de la seva mort.
Seguretat en tela de judici
La comissió d’investigació designada per aclarir les circumstàncies en què s’havia produït el sinistre, va concloure que l’explosió en ple enlairament del transbordador va ser deguda a una bretxa en el propulsor dret que podia haver generat un sobreescalfament per l’acció dels gasos de combustió. També hi va contribuir a la tragèdia una ràfega de vent que hauria sacsejat la llançadora.
Tanmateix, aquesta mateixa comissió va denunciar dues negligències comeses per la NASA: d’una banda, la deixadesa en la inspecció tècnica prèvia al llançament; i de l’altra, la manca d’un protocol d’evacuació de la nau per als tripulants en cas d’emergència.
L’últim transbordador sinistrat
Quan L’1 de febrer del 2003, el transbordador Columbia tornava de la missió STS 107, relacionada amb el muntatge de l’Estació Espacial Internacional (ISS), en l’ingrés a l’atmosfera terrestre es va esmicolar sobre Texas i Louisiana. La causa va ser un fragment de material aïllant que va impactar sobre l’ala dreta de la nau provocant una desestabilització i la mort dels set tripulants.
Cap de redacció d’Èxit21 i autor del llibre "La Barcelona que et falta" (de la col·lecció Talents de la FCSD). “Crec que Èxit21 pot ser important per la societat perquè d’aquesta manera ens donem a conèixer les persones amb discapacitat intel·lectual i és una manera de donar la nostra veu. Per a mi Èxit21 és important per poder plasmar les meves inquietuds i per poder compartir el meu punt de vista sobre el món”.
