Aquest dimecres, 11 de maig es compleixen 100 anys del naixement de Camilo José Cela, escriptor polifacètic amb una vasta bibliografia i una pila de reconeixements per part de la comunitat cultural.
L’ORÍGEN D’UN ESCRIPTOR EN POTÈNCIA
Camilo José Cela i Trulock va néixer l’11 de maig del 1916 a Iria Flavia, una parròquia dins del terme municipal de Padrón, a la província d’A Corunya. Camilo, fill primogènit de Camilo Crisanto Cela i Camila Emanuela Trulock i Bertorin, (tenia arrels angleses i italianes) va rebre el bateig a la col·legiata de Santa María la Mayor. Del 1921 al 1925, la família Cela Trulock va establir la seva residencia a Vigo. El 1931, un adolescent Camilo José va haver de ser ingressat al sanatori de Guadarrama afectat de tuberculosi, una malaltia molt freqüent en aquella època. L’escriptor va passar els llargs dies de recuperació al centre llegint Ortega i Gasset, a més d’inspirar-se per a escriure el seu primer relat titulat Pabellón de reposo.
PRIMER CONTACTE AMB LES LLETRES
El 1934, en acabar el batxillerat, Camilo José Cela es va matricular a la Universitat Complutense de Madrid, on va estudiar la carrera de Medicina, però un dia arran d’escoltar Pedro Salinas recitant poesia, va decidir canviar la seva orientació acadèmica cap a la facultat de Filosofia i Lletres. Allà va congeniar amb Intel·lectuals de la talla de Miguel Hernández, Alonso Zamora Vicente o María Zambrano, que va convidar Cela a casa seva, on va conèixer Max Aub. El novel·lista en potencia no va poder completar la carrera universitària perquè a l’esclatar la guerra civil el 1936 es va allistar per combatre al front de batalla. El 1938, Camilo José Cela va escriure un poemari titulat Pisando la dudosa luz del día.
LA POSTGUERRA I LA DICTADURA
El 1940, un cop acabada la contesa i amb els estudis inacabats, Camilo José Cela va entrar a treballar a l’oficina d’una empresa d’exportacions tèxtils. Va ser dos anys més tard, el 1942 quan el literat gallec va gestar la que seria la seva primera gran obra: La familia de Pascual Duarte. La historia, ambientada a l’Extremadura rural, descriu la violència d’una manera tan explícita que va inaugurar el concepte de “tremendisme”. Va ser per aquest motiu que se’n va prohibir la publicació a Espanya per una censura franquista de la qual, paradoxalment, l’autor en va acabar formant part.
El 1948, Cela va escriure Viaje a la Alcarria i Cancionero de la Alcarria, dos llibres de viatge que presenten un recorregut gastronòmic i cultural per aquesta comarca de la província de Guadalajara. El 1951, Camilo José Cela va engendrar una altra novel·la cabdal en la seva bibliografia com és La Colmena, un retrat coral ambientat al Madrid dels primers anys del franquisme. Degut a que la novel·la incloïa passatges eròtics, en un principi va ser prohibida pel règim; tot i que finalment el ministre Manuel Fraga va acabar per autoritzar-ne la publicació.
IMPULSOR EDITORIAL
El 1954, Camilo José Cela i la seva muller, Rosario Conde Picavea, que portaven deu anys de casats i el seu fill, Camilo José Cela Conde d’aleshores vuit anys, van establir la seva residència permanent a Mallorca. El 1956, l’escriptor gallec va fundar la revista literària de difusió local Papeles de Son Armadans, el primer número de la qual va aparèixer l’1 d’abril d’aquell any i que es mantindria fins la seva desaparició el 1979. El 1957, Cela va esdevenir membre de la RAE (Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua) a la qual va ocupar la butaca Q. L’any 1964, Camilo José Cela va crear l’editorial Alfaguara amb el propòsit de disposar d’una plataforma per a publicar els seus propis llibres, a l’igual que els d’altres autors coetanis. Alfaguara va ser absorbida el 1980 per l’editorial Santillana, especialitzada en llibres de text escolars i que actualment és filial de l’anglesa Penguin Random House.
EL TARDOFRANQUISME I LA TRANSICIÓ
El 1974, Camilo José Cela va ser proposat per a presidir l’Ateneu de Madrid, però el literat va refusar el nomenament com a gest de denúncia per l’execució per mitjà de la garrota vil de l’anarquista català Salvador Puig Antich, l’últim condemnat a mort abans de l’arribada de l’amnistia que va portar la democràcia. El 1977, Joan Carles I, l’aleshores rei, va anomenar Cela senador per les Corts Generals constituents, càrrec que va ostentar fins el 1979. Durant aquest període, queda com a anècdota el fet que l’escriptor es quedés endormiscat en transcurs d’una sessió parlamentària, cosa que li va valer un toc d’atenció al qual va respondre amb una rèplica tan contundent i sorneguera com va ser: “No es lo mismo estar dormido que estar durmiendo; como no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo”.
L’AUTOR DINS LA SEVA OBRA
El 1982, el cineasta Mario Camus va rodar la pel·lícula basada en l’emblemàtica obra de Camilo José Cela La colmena, en la qual l’autor gallec es va reservar un petit paper secundari interpretant el personatge de Matías. La colmena, però no va ser l’única adaptació literària a la gran pantalla que Mario Camus va abordar, atès que el realitzador rodaria el 1984 la versió cinematogràfica de Los santos inocentes, la cèlebre novel·la homònima de Miguel Delibes.
TOT PASSEJANT DON CAMILO
Camilo José Cela va explotar la seva faceta d’actor protagonitzant l’espot publicitari de l’edició del 1988 de la Guía Campsa, en la qual l’escriptor conduïa un Range Rover, tot evocant el seu Viaje a la Alcarria particular, al final del qual se li ofereix un plat de caldereta. Per a l’anunci de l’edició del 1990, Cela viatjava al seient del darrere d’un Maserati portat per una xofer negra abillada amb una túnica blanca que la cobria de cap a peus. Al final del vídeo acaben tots dos compartint taula en un bucòlic restaurant. Camilo José Cela es van tornar a posar en ruta per a una altra campanya de la publicació de viatge. En la nova versió, l’exòtica xofer, el nom de la qual és Otelinha, portava l’escriptor per l’Alcàrria a bord d’un impressionant Rolls Royce, que acaba aturant-se davant d’un restaurant en el qual un cambrer li demana a l’autor: “¿Más gachas, don Camilo?”, al qual li respon: “Bueno, si te empeñas…”, demostrant tenir una veu tan imponent com el seu caràcter
AMB TOTS ELS HONORS
En llarg de la seva trajectòria literària, Camilo José Cela va rebre tots els premis i reconeixements possibles per part de la comunitat cultural nacional i internacional com són el premi Sant Jordi el 1986, el Príncep d’Astúries de les Lletres el 1987, el Nobel de Literatura el 1989, el Planeta el 1994 o el Cervantes el 1995.
El 1996, el rei Joan Carles I va concedir a Cela el títol nobiliari de Marquès d’Iria Flavia i per extensió a la periodista Marina Castaño, segona esposa del novel·lista amb la qual va compartir els últims onze anys de la seva vida.
A banda dels guardons literaris, a Camilo José Cela se li ha rendit homenatge en forma d’estàtua al seu Padrón natal, de bust a Guadalajara o de placa commemorativa a l’edifici de Vigo on va viure ell i la seva família durant quatre anys. L’any 2000 va ser inaugurada a la localitat madrilenya de Villanueva de la Cañada la universitat Camilo José Cela, en la qual s’han llicenciat alumnes tan il·lustres com el líder del PSOE, Pedro Sánchez.
FINAL DE VIATGE
Camilo José Cela va morir el 17 de gener del 2002 als 85 anys. Les últimes paraules que va pronunciar abans d’exhalar el seu alè van ser: “!Viva Iria Flavia¡”.
El Nobel de Literatura va deixar com a llegat la Fundació creada per ell mateix i que porta el seu nom, amb seu a Iria Flavia. L’objectiu de la fundació és perpetuar la seva memòria.
Cap de redacció d’Èxit21 i autor del llibre "La Barcelona que et falta" (de la col·lecció Talents de la FCSD). “Crec que Èxit21 pot ser important per la societat perquè d’aquesta manera ens donem a conèixer les persones amb discapacitat intel·lectual i és una manera de donar la nostra veu. Per a mi Èxit21 és important per poder plasmar les meves inquietuds i per poder compartir el meu punt de vista sobre el món”.
