Us vaig parlar de la meva àvia, la Rosa. Li tenia molta admiració pel seu esperit de superació: tenia esclerosi múltiple. Per culpa de la malaltia no podia fer algunes coses, però mai li vaig sentir dir “no puc”. La recordo a la cuina, asseguda en un tamboret, fent el dinar. Sempre es va mantenir activa.
Jo ja la vaig conèixer malalta. Li van diagnosticar l’esclerosi als 40 anys. Des del primer moment vam connectar molt bé. Jo li tenia una estima especial. Em va descobrir el món de la música. Recordo quan em cantava “El cant dels ocells” i jo sempre pensava que ho feia millor que la Montserrat Caballé.
Un vincle diferent
Ella sempre deia que jo era la seva favorita; tot i que tenia dos néts més. Crec ―i la família també ho creu així― que el fet que jo tingués una diversitat funcional de naixement va intensificar el vincle. Ens complementàvem.
Fa set anys se’n va anar i el dia del seu enterrament la pena que sentia no em va deixar plorar. No podia treure-ho. A dia d’avui la recordo i ploro.
L’àvia Rosa continua sent el meu referent. Un exemple de superació a imitar.
Redactora “ÈXIT21 és un espai on escriure les nostres vivències i les coses que se’ns ocorren. Un lloc on pots explicar-ho tot. Pot ser útil a la societat perquè la gent vegi que tot i tenir discapacitat tenim veu i vot i podem opinar sobre les coses que no ens agraden. Així la gent ens escoltarà i veurà”.
