Era negre, tot negre.
Un poble que feia por
i un castell tenebrós,alt,
de torres enlaire
amb unes cornises
en forma de punxa
que el feien més elegant
i impressionant de veure.
A mi em feia tremolar
de cap a peus.
Vaig intentar
dir-me a mi mateixa:
“Entra i ja no tindràs por.
Són només supersticions teves”.
Vaig entrar fent-me la valenta.
La porta estava travada
I costava d’obrir.
Vaig fer un gran esforç
per a què no m’entrés el pànic.
Vaig prémer les mans, les dents…
La força encara
no m’ havia deixat.
Estava a dins
i tot era preciós.
Hi havien moltes sales àmplies.
Tremolosa, vaig intentar ballar,
mirant les finestres.
I just quan dansava un vals,
una ombra va aparèixer
entre les cortines.
Jo no sabia qui era.
El vaig convidar a entrar
al meu cos.
Aquella ombra era tan encantadora
que em vaig enamorar.
Vaig mirar el rellotge.
Eren les dotze
i no m’havia adonat.
Vaig sortir corrents d’allà.
L’ombra va fer un crit esfereïdor.
Jo no entenia què passava.
Vaig intentar sortir per la porta.
I no vaig poder.
L’ havien tancat amb pany i clau.
Em vaig quedar ajupida, plorant.
L’ombra es va apropar.
Va ser aleshores que la seva veu
va ser tendre i amable.
Em va estendre el seu braç.
Amb llàgrimes als ulls
Li vaig estendre la meva mà.
I en un obrir i tancar d’ulls
em va donar un petó.
Em vaig adonar que em mirava el rostre
i vaig envermellir.
Em va portar a una habitació.
Era maquíssima!
Semblava un conte de fades.
El que no m’esperava
era el que vaig trobar quan
em vaig despertar de bon matí.
Feia un dia de pluja.
Vaig recórrer tot el passadís
fins davallar les escales.
Vaig intentar una altra vegada obrir,
però la porta seguia tancada.
Em vaig quedar presonera
en aquell castell ombrívol
que no coneixia.
L’ ombra ja no hi era.
Em va venir esgarrifances.
No podia respirar…
Vaig passar hores,
anys, mesos,
en aquell castell lluny del poble.
Quan venia la nit,
el veia i em parlava.
La seva veu era un dolç caramel.
Em sentia atreta per ell.
Quan em va agafar per l’espatlla
Vaig veure una altra cara:
ja no era l’home dolç que em vaig trobar.
Els seus ulls s’ havien tornat daurats.
Em va venir un calfred.
La seva boca va anar directa al meu coll.
I vaig entendre quina mena de persona era.
Era un vampir que es desvivia per mi.
Mostrava compassió,
m’ estimava.
M’ havia convidat al seu castell.
Ara em tenia a les seves urpes
i m’acariciava la melena
com si fos la seva damisel·la.
Oh!! Com m’agradava que em toqués,
Que em xuclés.
Era un duc amb honor de cavaller.
Era bo!!!
Mai havia vist un vampir així.
Tots eren cruels,
però ell era bondadós.
I m’ agafava d’una manera
que em feia caure boja.
Era sensacional!
Ara estic vivint amb ell,
i ja no em fa por res.
Sóc la seva senyora.
Una senyora respectable
gràcies a aquella criatura extraordinària
treta de la foscor d’ultratomba
que em fa sentir dona.
Redactora i poeta: “Passió i cor són les dues qualitats amb les que podem fer que Èxit21 sigui gran. És una porta oberta a la filosofia. Per això visc amb tanta intensitat aquest racó. Perquè em fa pensar, recordar i sentir”.
Bea Ruiz és autora de tres llibres de poemes. I recentment ha publicat el seu darrer llibre amb l'Editorial Talents de la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD): "Un portal a la fantasía": https://fcsd.org/ca/producte/un-portal-a-la-fantasia
One thought on “TRANSILVANIA”