¿Algú s’imagina que les persones que tenim la síndrome de Down (SD) no podem aspirar a ser actors o actrius de teatre o de pel·lícules de cine?
De les persones que jo conec, hi han poques persones que s’atreveixin a fer un pas com aquest.
Jo dels actors o actrius de cine conec a Antonio Banderas, Penélope Cruz, Jean Claude Van Dame, Silvestre Stalollone , Sharon Stone, Gregory Peck, John Wayne , Paul Newman o Jackie Chan, entre altres. Cap d’aquests té la SD.
Dret a realitzar-se astísticament
¿Heu pensat alguna vegada que les persones amb SD no tenim els mateixos drets que els altres de ser actors o actrius de cine? Per què no?
Concretament, ho reivindica l’article 30 de la Convenció de Nacions Unides sobre les Drets de les persones amb discapacitat.
Pablo Pineda, té la SD i va fer la pel·lícula “Yo tambien” com actor.
Pineda també ha sigut capaç de fer carrera universitària i com jo, ha publicat llibres.
A més de Pablo Pineda, també és actriu una noia amb SD que es diu Gloria Ramos. Aquesta noia es la que jo vaig tenir la sort de poder entrevistar a Madrid. La vaig voler entrevistar perquè és una actriu amb SD.
Ha sigut per mi un honor i un plaer haver-ho fet.
Fins ara mai a la meva vida, o quan era petit, mai m’havia imaginat que una persona amb síndrome de Down podria ser actor o actriu, escriure llibres o anar a la universitat.
També la meva companya a Èxit21, Bea Riuz, té la SD i ha publicat dos llibres de poesia.
Volem treballar del que somiàvem de petits
De petits tots somiem com ens agradaria ser de grans. La pregunta bàsica que fa un pare o una mare a un jove és: què t’agradaria ser de gran?
Dels actors i actrius que he mencionat al principi cap d’ells té la SD, però Gloria Ramos i Pablo Pineda, sí.
Ells per mi lo que han volgut fer és el que jo diria integració social i laboral. Una de les coses que jo he manifestat sempre és que ens omplim la boca parlant d’integració social i laboral sense saber què vol dir.
Amb aquests dos exemples deixo ben clar el fet que podem complir el que somiàvem de petits. Doncs actors com Pablo Pineda o Gloria Ramos, que tots dos s’han fet famosos per les seves participacions en pel·lícules de cine, i Pablo Pineda, a més, ha fet carrera universitària i ha publicat llibres, ho demostren.
Això demostra que les persones amb la SD som capaços d’anar molt més lluny del que nosaltres ens proposem.
Si hagués de posar un altre exemple diria: quan jo era molt més jove amb edat escolar mai m’havia imaginat que acabaria fent les meves memòries i reflexions i ara ja les estic promocionant.
Quina és la feina què ens agrada?
No tot el que s’imagina o proposa una persona de petita es pot fer real. Jo no deixava de somniar a l’escola en fer conferències com les que faig ara amb l’Assemblea de Drets Montserrat Trueta o les que faig presentant les meves memòries.
Això és la meva percepció del què ha passat entre Pablo Pineda i Gloria Ramos. Ells dos s’han proposat arribar on han arribat i ara gràcies a l’esforç han tingut el seu reconeixement.
Això és el que li ha passat a Gloria Ramos. Ella tenia els seus propis reptes de futur i ara pot tocar, acariciar el seu mèrit i reconeixement, sortint a una pel·lícula premiada amb el Goya, que és un mèrit contret a l’haver fet una de les “pelis” més difícils de fer. Ho dic perquè jo, un servidor, vaig veure la peli i vaig veure lo difícil que és fer de “Collantes”, el seu personatge.
Si jo acabés fent una d’aquestes pelis de cine, ja la hem ben liada perquè si jo guanyés un Òscar o un Goya em sentiria com ells i elles, content, feliç i molt orgullós.
¿Es així com se senten Gloria Ramos i Pablo Pineda?
Si jo ara em posés en el lloc de quan estava a l’escola, per mi, això que estic dient a l’article seria complir somnis, drets, reptes i objectius de futur. No ens agrada que ens obliguin a treballar a on no ens agrada treballar. La paraula obligació no hauria d’estar en els diccionaris.
Ser el meu propi cap
La feina és lo més important per poder fer una vida independent, però ¿i si poguéssim treballar del que ens agrada, i ho poguéssim escollir nosaltres, les persones amb SD? I si poguéssim fer les feines que a nosaltres ens agraden? Que nosaltres mateixos poguéssim buscar i escollir la nostra pròpia feina i no que ens vingués donada, una feina que sapiguem i vulguem fer.
Per això no podria acabar aquest article sense donar tot el meu suport a la Fundació Catalana Síndrome de Down perquè ens ajudi a emprendre els nostres propis reptes i objectius de futur.
Doncs m’agradaria no dependre de ningú i poder ser jo el meu propi cap! Una de les feines que a mi m’agrada fer és promoure les meves memòries internacionalment.
Autor del llibre “Ignorant la SD: Memòries i reflexions”. Participa a milers d’actes, conferències i entrevistes cada any. Ha sigut durant més de 4 anys president de l’Assemblea DHMT, on actualement hi participa amb la Comissió de Repercussió Mediàtica.
