Barcelona és actualment una ciutat moderna, dinàmica i amb una superfície totalment urbanitzada. No obstant, però, fins fa poc més de trenta anys, molts terrenys arreu de la Ciutat Comtal estaven ocupats per barraques. Aquests habitatges rudimentaris van ser construïts pels seus habitants amb materials de deixalla. La gent que s’hi va instal·lar eren gitanos i immigrants d’altres províncies.
Els poblats barraquistes estaven mancats de serveis bàsics com aigua potable (l’abastiment provenia de les fonts més properes) o clavegueram. La superfície sobre la qual s’assentaven tampoc estava asfaltada. Noms com Somorrostro, Pequín, Camp de la Bota o Can Tunis van estar associats a la marginalitat i precarietat. Però amb els Jocs Olímpics i el creixement urbanístic, la piqueta va esborrar els poblats.
ARRELAMENT FLAMENC
L’assentament barraquista de Somorrostro, ubicat al barri de la Barceloneta, es va estendre sobre la superfície que actualment ocupa el passeig Marítim. El poblat estava format per 1.400 barraques habitades per 18.000 persones. El Somorrostro va estar arrelat al flamenc. Allà es van criar la bailaora Carmen Amaya o el cantaor Juan Varea. El director Francesc Rovira-Beleta hi va rodar el 1963 la pel·lícula “Los Tarantos”, amb la mateixa Carmen Amaya al repartiment.
El Somorrostro va viure els seus últims dies el 1966, quan Francisco Franco en va ordenar la demolició amb motiu d’unes maniobres navals. No obstant, però, l’històric nom encara perdura gràcies a una iniciativa duta a terme el 2010. La platja de Somorrostro abasta el tram de litoral entre l’Hospital del Mar i la Vila Olímpica.
VINCULAT ALS GRANS ESDEVENIMENTS
Al límit amb el municipi de Sant Adrià del Besós es va estendre l’assentament del Camp de la Bota, col·lindant amb el poblat de Pequín. Establerta el 1920, la colònia estava formada per immigrants nacionals vinguts per a treballar en el sector de la construcció. L’organització de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929 requeria mà d’obra per a la construcció del recinte que la va acollir.
El Camp de la Bota va perdurar fins que el 1989. Amb la proximitat dels Jocs Olímpics del 1992, va quedar arrasat per les excavadores. Els seus ocupants van ser reubicats al proper barri de La Mina. Als terrenys on s’emplaçava el pretèrit assentament, actualment estan coberts pel parc batejat en el seu honor, a la zona del Fòrum. L’equipament també inclou el Museu Blau, de Zoologia i Geologia.
DE LA DEIXALLA AL CIMENT
Entre el port de Barcelona i el cementiri de Montjuïc es va trobar enclavat el poblat barraquista de Can Tunis (Casa Antúnez en castellà). El barri de cases precàries va desaparèixer el 1978 per donar pas a un complex de blocs d’habitatges de tres pisos, finalitzats el 1979. El nou Can Tunis va dignificar les condicions de vida de la comunitat gitana resident. Aquesta vocació integradora li va valer al projecte ser reconegut amb el Premi FAD (Foment de les Arts i el Disseny) el 1980.
No obstant, però, el 2003, l’Ajuntament de Barcelona, va procedir a l’enderroc dels humils edificis en favor de l’ampliació del port. L’última família que vivia a la barriada, la va abandonar el 2004. Al llarg de la seva existència, Can Tunis va arrossegar l’estigma que va significar ser un punt de venda i consum de droga.
BARRAQUES DESAPAREGUDES, MEMÒRIA PRESERVADA
El desembre del 1990, l’aleshores alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va escenificar simbòlicament l’enderroc de l’última barraca, situada al barri del Carmel. Aquell acte, en el context de la campanya “Barcelona, posa’t guapa” va posar punt i final a més d’un segle de cases atrotinades. S’havia aconseguit erradicar definitivament un model d’habitatge que va atorgar a la capital catalana una imatge de ciutat subdesenvolupada i tercermundista.
En els terrenys on es van erigir, avui transformats, d’aquells barris improvisats només en queden el nom per preservar la memòria històrica. Que una platja i un parc s’anomenin Somorrostro i Camp de la Bota, respectivament, testimonia el que va ser Barcelona abans que tanqués la barraca.
Cap de redacció d’Èxit21 i autor del llibre "La Barcelona que et falta" (de la col·lecció Talents de la FCSD). “Crec que Èxit21 pot ser important per la societat perquè d’aquesta manera ens donem a conèixer les persones amb discapacitat intel·lectual i és una manera de donar la nostra veu. Per a mi Èxit21 és important per poder plasmar les meves inquietuds i per poder compartir el meu punt de vista sobre el món”.
