És evident que encara hi ha coses per millorar. De vegades no som perfectes i ens podem equivocar. Per això, poden haver-hi casos de discriminació racial o de discriminació per la discapacitat Intel·lectual, com tenir la síndrome de Down (SD) o paràlisi cerebral, entre d’altres.
També hi ha persones que tenen més d’una discapacitat. Recordo que fa uns anys en una residència de Terrassa vaig veure unes persones que tenien la SD i anaven en cadira de rodes. Hi vaig anar amb en Xavier Gea de la Fundació Aura, que en aquells moments vivia a Terrassa.
A part d’aquestes persones també hi havia d’altres amb diferents situacions de discapacitat que tenien unes condicions penoses i tristes. Allò per mi va ser un cop molt dur. Llavors, em vaig preguntar per què la societat en la que vivim no té prou en discriminar-nos que a sobre hi ha persones com jo, amb la SD, amb condicions de vida amb pocs recursos que no els permet fer una vida normalitzada.
Aquests casos a mi em van marcar molt. Se’m va clavar una espina a dins meu que encara no m’he pogut treure.
Tothom diu que la societat ha canviat, que és més solidària perquè hi ha moltes ONGs fent activitats per ajudar a la gent. Però jo em pregunto: i amb nosaltres què? Està molt bé que tinguem un món i una societat solidària. Només faltaria que no ho fossim. Però, qui ens dóna suport a nosaltres? Tenim la Fundació Catalana Síndrome de Down, DINCAT, Fundació Aura, Astrid 21, Down Catalunya i Down España, entre moltes altres.
Totes aquestes entitats unides podrien fer força perquè d’una vegada per totes la societat ens escolti. El que reivindiquem és que imatges com les que jo vaig veure en aquella residència de Terrassa no es tornin a repetir. Si ho haguéssiu vist pensarieu que hem retrocedit. I sempre hem de mirar endavant. Mirar el passat és ben trist.
Jo les he vist de tots colors. Les coses tristes i dolores les associo a colors foscos. En canvi, les alegres, als colors de l’arc de Sant Martí. M’agradaria que en la reivindicació dels nostres drets ho veiéssim tot amb colors alegres. Això significaria que estem aconseguint els objectius que ens marquem. Si unissim les nostres forces demostraríem a la societat que tenim raó i que podem fer tot el que ens proposem. Podríem acabar amb les discriminacions, que per mi són una malaltia, i viure una vida plena i molt feliç.
Anti-residències
Em pregunto com pot ser que l’home d’aquest planeta permeti la bestialitat que són les condicions de vida que vaig veure en aquella residència de Terrassa. Jo vaig presenciar una escena en què l’usuari no volia menjar res però l’obligaven a menjar de mala manera. Eren persones molt delicades i sensibles. També molt dèbils, perquè algunes tenien paràlisi. Era un tractament massa dur de veure, a mi se’m queia la llagrimeta. Com pot ser que es maltracti una persona amb discapacitat intel·lectual, amb la SD o amb alguna discapacitat física? És infrahumà segur.
Ens omplim la boca d’inclusió o integració de la persona en situació de discapacitat intel·lectual o amb la SD. Però se’ns criminalitza a la persona que té un cromosoma de més o per tenir qualsevol discapacitat. És injust que nosaltres mateixos no siguem capaços de dir prou. Hem de demostrar en aquesta societat i en aquest món que s’ha de saber conviure. I què vol dir per mi conviure? Vol dir saber opinar, pensar diferent i acceptar que no tothom ha de pensar igual. Que s’han de respectar les diferents opinions i els diferents pensaments. Però això no vol dir que jo tingui que estar d’acord amb l’altre. I això, vol dir que no ens podem estimar? Clar que sí. Ens podem tenir afecte, evidentment que sí. Només faltaria que no fos així, doncs per davant de tot som persones. I una de les característiques que ens diferencia dels animals és que podem utilitzar el llenguatge. No hauria de ser propi de les persones tractar-nos com animals. Hi han coses que malsentim o hi ha coses a la vida que ens fan molt mal. Com quan se’ns tracta de nens petits o se’ns diu el que hem de fer i el que no. Això fa molta ràbia.
En aquesta residència tractaven a les persones com si fossin nens petits, sempre els deien el que tenien que fer i el que no. Em vaig morir de vergonya perquè també veia com els sobreprotegien i que sempre hi havia algú que estava per sobre dels usuaris. No tenien dret a exercir la seva independència o a prendre decisions.
Després ens omplim la boca d’inclusió i integració de persones amb discapacitat intel·lectual o amb la SD però amb les condicions que ho vaig veure em va semblar una incoherència vergonyosa. En aquells moments, jo pensava que a Catalunya, el meu país, era molt raro que fessin aquestes coses. No n’hi ha prou en tenir la SD o qualsevol discapacitat, la qüestió és trepitjar-nos, humiliar-nos i fer-nos quedar malament. Però això no és just, doncs parlem de persones que tenen sentiments. Imagineu-vos com estava jo d’haver vist algú tractant-nos així. Va ser fastigós i tant lamentable que vaig una crida per evitar això: els insults i les amenaces, que eren l’ADN d’aquesta residència.
Fora discriminacions
Una persona pot tenir la SD però també pot tenir l’Alzheimer, ceguesa, diabetes, un refredat, etc. Això li pot passar a tothom, no té res a veure tenir o no la SD. A la residència on vaig estar hi havia de tot, persones amb SD i molt malaltes, amb enfermetats incurables o problemes de tot tipus. Quan jo vaig veure com li donaven la medicació a alguns usuaris, em van dir que era per curar la SD. I jo em vaig indignar moltíssim. Em vaig atrevir a dir que jo també tinc la SD però per tenir la SD a mi no em fa falta cap medicació.
No es pot tractar la persona amb discapacitat intel·lectual com si fos un nen petit, amb aquesta falta de respecte i vulnerant els drets humans.
Aquesta unitat que jo demano, que reivindico, és precisament perquè experiències com aquella mai més ningú se les trobi. Hem d’estar tots units fent força perquè no se’ns humiliï i lluitar. És important per les nostres vides no deixar que les discriminacions es duguin a terme. Fem un mur per no deixar que la societat, el món i les discriminacions se’n surtin amb la seva.
Autor del llibre “Ignorant la SD: Memòries i reflexions”. Participa a milers d’actes, conferències i entrevistes cada any. Ha sigut durant més de 4 anys president de l’Assemblea DHMT, on actualement hi participa amb la Comissió de Repercussió Mediàtica.
Ole D. Andreu Trias todo un señor articulo así es como se llega a cambiar la sociedad dando voz y la palabra como lo as hecho tú con artículos como este se levantan los mundos del que vivimos y pertecemos