L’entrada a la filosofia és també l’entrada a la història de la fantasia en forma de poesia narrativa.
Sí, com ho veieu. Hi ha formes d’ explicar molt diverses. Algunes no es poden explicar perquè les has de llegir. Unes altres estan dotades de font d’ inspiració, com aquest poema que he fet.
Aquesta petita coseta que us he posat unes ratlles més amunt és perquè us féssiu la idea que hi ha coses que ens escapen. Sí; xoquen una mica aquestes paraules ja que no són meves.
Gaudiu i entreu en un món, que encara no s’ ha explicat i no sé sap el perquè.
I ara us deixo amb el poema narratiu que està fet amb un sistema vell i de paraules antigues. Disculpeu les molèsties.
THE END
En una illa d’ endevinalles, em criava solter en una arbreda, de colors freds.
N’ hi havien de blaus, verds, negres i marrons.
Es veia tot en una clariana, a peu d’ un palau senyorial,
junt amb els miracles d’una rosa bella que s’estimava la font màgica i l’estany de les sirenes.
Temps rere temps, tot s’ ha tornat fosc a l’abast.
Aquest lloc, tan angelical que era, ara és un oblit per tots.
Es veu negre, tot negre, sense cap color ni tonalitat.
Era la raó que s’alçava com l’escuma d’una revetlla.
La revetlla s’ enfilava i la bouganvillia s’assecava i tornava a brotar com una melena de dona.
Sabeu quin és aquest lloc tan encisador que bullia d’ amor?
És la fantasia d’ una estígia de tardor.
Que ara és tenebrosa perquè ha embogit quan arriba l’hivern glacial de gel, vent i neu.
Ara la poesia comença a sorgir a les ments pures. I per què?
Perquè tenen quimeres, somnis, il·lusions i desitjos desconeguts.
El desconegut de paradisos incerts, de dimensions diverses que encara no han vist i ni saben si són certs.
Perquè son diamants de rei, de divina inspiració de cort esdevenidora i que viuen el cel o com una mitologia animada incerta, que no vol ser trobada pels humans perquè no sap si l’estimaran, l’adoraran o el cremaran.
El sabor és màgic i no es pot trobar mai. A sota d’una arbreda dormia tranquil·lament un fragment tallat, poètic i que no sap si és veritat o és mentida.
Ara no sé si serà un petó de cignes, de lluna de clariana o uns articles d’ amor de diari, que expliquen les seves aventures.
L’ únic que sé és que la fantasia ja no viu en l’extraordinari. La natura és bella i l’ home no sap perquè.
Per què els pit-rojos canten quan nosaltres no estem?
Per què les abelles no se’n van volant fins al sol?
Nosaltres no ho sabem. Sabem que existim, i prou.
I per què l’ amor ens fa forts i l’odi ens mata poc a poc?
Perquè és llei de vida i contra això no podem lluitar.
Un mite és un mite. La racionalitat ens fa pensar i la fantasia ens allibera com un càntic de llibertat en una sonata d’ estrelles.
Redactora i poeta: “Passió i cor són les dues qualitats amb les que podem fer que Èxit21 sigui gran. És una porta oberta a la filosofia. Per això visc amb tanta intensitat aquest racó. Perquè em fa pensar, recordar i sentir”.
Bea Ruiz és autora de tres llibres de poemes. I recentment ha publicat el seu darrer llibre amb l'Editorial Talents de la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD): "Un portal a la fantasía": https://fcsd.org/ca/producte/un-portal-a-la-fantasia
