Avui dia, les persones amb discapacitat ho tenen difícil per tenir un habitatge digne És important poder viure de forma independent i viure sol o amb parella, tenir el dret a decidir amb qui vols viure i el dret a escollir a on vols viure.
Si el preus i les condicions són complicades per la societat en general, per les persones en situació de discapacitat intel·lectual és encara més difícil. És per això que faig aquest article.
BARRERES PER ACCEDIR A UN PIS DIGNE
Les persones amb la síndrome de Down (SD) o altres situacions de discapacitat intel·lectual ens hem adonat que tenim una sèrie de dificultats com per exemple la barrera de la discriminació. Un exemple és el cas d’una amiga meva que, va anar a veure un pis i el propietari li va dir que com té la SD, aquell pis no podia ser per ella. És a dir que quan una persona amb discapacitat intel·lectual va a veure un pis, pot trobar-se amb comentaris com ‘per a tu no hi ha pisos disponibles’, simplement per tenir la síndrome de Down.
ON SÓN ELS DRETS HUMANS?
El dret a decidir està reconegut en la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i la Declaració Universal dels Drets Humans. Maria Soledad Cisternas Reyes i Eleanor Roosevelt, que han treballat molt pels drets humans, defensaven aquest dret. Però, si aquest dret és tan important, per què és un dels més vulnerats?
Clar que també són altres els drets que se’ns vulneren. Com el dret a una feina digna (l’atur de les persones en situació de discapacitat intel·lectual és del 80%), el dret a la llibertat d’expressió i opinió o, en definitiva, el dret a una vida digna (la majoria rebem menys de 440 euros mensuals, una quantitat clarament insuficient per garantir una vida digna). En aquest sentit, Sergi Torrent, coordinador del servei de Vida Independent de la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD), denuncia que el col·lectiu “accedeix a treballs més precaris o amb jornades laborals parcials que fa que els seus ingressos siguin inferiors als de la resta de la societat”.
Les persones que volem viure de forma independent, com les usuàries de programes com Me’n vaig a casa, ens trobem amb moltes dificultats. Per exemple, no podem pagar un pis pel nostre compte, ni tan sols sabem quines opcions tenim per accedir-hi. Això passa perquè la societat no ens ho posa fàcil.
Es diu que la societat és més solidària perquè es creen moltes ONG. Però, realment, ho és amb nosaltres? Si fos així, per què no ens permeten accedir a un pis per fer la nostra vida independent?
L’accés a l’habitatge és complicat per a tota la societat, però encara més per a les persones amb discapacitat. Els preus de compra i lloguer són tan alts que sovint depenem de les nostres famílies per poder pagar-los. Però, per què no podem accedir nosaltres mateixos a aquests habitatges? És només perquè tenim la síndrome de Down?
El dret a decidir està reconegut en els drets humans, però sovint és un dels més vulnerats. Això es reflecteix en les pensions i prestacions econòmiques, que són insuficients per accedir a un pis. A més, ens trobem amb discriminacions en el mercat de lloguer privat, on molts propietaris desconfien de les nostres capacitats per viure de forma independent.
Aquestes situacions contradiuen el dret a decidir on i amb qui volem viure. Tot i que sovint es diu que la societat ha canviat i que és més solidària gràcies a les ONGs, la realitat és que encara trobem discriminació i barreres. Això ens fa veure que la societat no ha evolucionat tant com sembla i que cal una societat més moderna i inclusiva.
PER UNA SOCIETAT AMB MENYS INCOHERÈNCIES
Necessitem un canvi en el model social, on el dret a decidir no es vulneri pel fet de tenir discapacitat intel·lectual. No podem acceptar una societat que ens negui el dret a triar com i amb qui volem viure.
Es necessiten més habitatges públics perquè les persones en situació de discapacitat intel·lectual puguin iniciar el seu projecte de vida independent en el seu domicili. Això facilitaria que poguessin començar els seus projectes de vida amb autonomia i seguretat per desenvolupar-se en altres àmbits.
En la meva opinió, és una greu falta de responsabilitat per part del govern que els drets humans es vulnerin de manera tan sistemàtica. Calen mesures concretes per garantir l’accés a un habitatge digne per a tothom.
Si les persones com jo podem expressar la nostra opinió, hem de dir la veritat. Una societat que diu que ens estima i ens abraça sovint no ho fa de debò. Cal un canvi real, no només paraules boniques.
Autor del llibre “Ignorant la SD: Memòries i reflexions”. Participa a milers d’actes, conferències i entrevistes cada any. Ha sigut durant més de 4 anys president de l’Assemblea DHMT, on actualement hi participa amb la Comissió de Repercussió Mediàtica.
Article Molt interessant i realista!!