Veu

Quan la veu juga poema a poema,  les lletres s’esveren,  volen com esferes nervioses però marquen els versos. I la lluna les segueix a elles. La veu s’aixeca imperiosa. No fa escàndol. I va poema a poema, articulant les cordes  com la radio que marca i espera. La veu juga poema a poema, ja no…